20 de desembre 2013

L'hora de remar

No fa gaire sentia la crònica d’un acte que el Sala i Martín va fer al Centro Popular Andaluz de Sant Cugat del Vallès conjuntament amb Súmate. El periodista se sorprenia que el públic que omplia a rebentar el local, majoritàriament de parla caastellana, ja “havia passat pantalla”, que es diu ara, i ja només feia preguntes sobre com serà la Catalunya independent. I a més, ho feia sense preocupació, amb la il·lusió de construir un nou país que deixi enrere moltes de les injustícies d’un estat corrupte i que tornin a tenir l’oportunitat que els seus pares o avis van tenir quan van arribar a Catalunya fa 40 o 50 anys.
La il·lusió de la gent del Centro Andaluz contrasta, a voltes, amb la secular prevenció catalana que ens fa veure més dificultats de les que realment hi ha. No vull dir amb això que el procés que hem engegat no sigui dificultós i ple d’incerteses, però també és cert que mai no hi hem estat tan a prop ni mai no hem estat tants. Ens hem cansat d’usar els mots d’Estellés sense valorar-ne l’abast real: “no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu!”. I tenia raó. La nostra força és la unitat, que finalment hem vist en els nostres polítics, però també ho és la il·lusió amb què encarem la construcció d’un nou estat a Europa.
L’independentisme català és positiu, propositiu, democràtic, respectuós i raonat. Quina diferència amb els qui, plens d’ira, ens escupen un No rere l’altre sense més arguments. Tanta malvestat com ens auguren no és creïble. Ni per les formes ni pel fons i, això, els desespera. Potser sí que ens faran fora fins i tot del sistema mètric decimal, però si aquest és el preu a pagar per poder decidir en llibertat el nostre futur, ho entomarem amb la força suficient per aixecar-nos de nou, com hem fet sempre en aquest país, i construir un país més just, democràtic i lliure.
Ara, tot i que la il·lusió mou muntanyes, no ens farà mal estar preparats per la pressió enorme que haurem de suportar en els propers mesos. Caldrà no caure en provocacions, no fer cas als rumors i les mentides, i argumentar, argumentar, argumentar. La nostra força és la raó, també. Caldrà no fer cas als que se l’agafen amb paper de fumar, als que sempre hi troben pegues, als que el vot els cou als dits, als que no estan disposats a renunciar a res per aconseguir-ho tot, als ressentits, als titafreda…
Perquè ara és l’hora de remar, plegats, conscients que el rumb ja només pot ser únic. Ara és l’hora de refiar-nos de nou de nosaltres mateixos, de la tossuderia d’un poble que mai no ha desesperat, d’uns polítics que, malgrat tot, han demostrat generositat i convicció.
El nostre futur ha començat.

Cap comentari: