13 de maig 2013

Per què n’hi diuen federalisme si el que volen dir és Espanya?

Fa uns dies TV3 va emetre un altre magnífic documental de la Dolors Genovès, “Hola Europa!”, on trenta-un representants d’algunes de les facetes del poder a casa nostra (polític, econòmic, intel·lectual, sindical, cultural…) opinaven obertament sobre les conseqüèsncies de la independència de Catalunya. Fou reveladora –més enllà que, en aquests casos, sempre hi ha qui se l’agafa amb paper de fumar–, la transversalitat dels participants i el devessall d’arguments que abocaren fins i tot persones que fins fa poc no els haguéssim comptat entre els defensors de l’estat propi. En aquest cas són especialment importants les intervencions de l’exconseller Antoni Castells i la del  president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà.  
Tanmateix, mentre el país avança amb passa ferma, si més no en convenciment, cap a la construcció d’un estat propi que sigui capaç de donar resposta als reptes que tenim plantejats, seguim trobant-nos un element dissonant en tot el debat. Un element que ara hi és i després ja no hi és. Una formació que diu defensar els interessos de les classes més desfavorides del país, però que sembla més preocupada per la pròpia supervivència política. Estic parlant, evidentment, del PSC. Un PSC que massa sovint defensa sense vergonya les posicions nacionals, espanyoles és clar, del PSOE. Després de jugar a la puta i a la Ramoneta amb l’equívoc dret a decidir, finalment que han hagut de fixar posició i, com molt bé va dir-los en Rubalcaba, que per això el PSOE és qui realment els marca la política a seguir, ha quedat ben palès que el PSC està a favor del dret a decidir si és per decidir que NO. Si pretenem decidir una altra cosa, ells ja no hi juguen. 
Ja tenim, doncs, el PSC de nou amb el mantra del federalisme a tort i dret. No hi fa res que la proposta sigui impossible, que no signifiqui realment res. Ells, duro! 
Ja fa mandra tornar a recordar obvietats com que per federar-te calen dues condicions prèvies que no es donen: d’una banda has de ser sobirà per decidir federar-te o no, i de l’altra cal que l’altra part vulgui federar-se amb tu i això és encara més improbable. No sé per què s’insisteix a voler reformular Espanya quan ha quedat palès inequívocament que està encantada de ser com és: centralista, nacionalista de matriu castellana, unitària i poc disposada al reconeixement de la diferència. Si de cas, encara pensen que potser se’ls en va anar la mà en un moment de debilitat com va ser, per ells, la transició. Plantejar, doncs, una reforma de la Constitució de caire federalitzant quan l’opinió majoritària a Espanya és la de recuperar competències per l’estat, és posar pals a les rodes del procés que hem engegat. El Tribunal Constitucional va deixar ben clar que, per ells, un català és “un cidadano español vecino de Cataluña”.
Insistir en proposar un concepte eteri que sona a més poder sense trencadissa, però que amaga el manteniment de l’status quo actual, no deixa d’evidenciar un PSC que s’avergonyeix de defensar la seva aposta per una Catalunya sotmesa. 
Tot plegat és un insult als votants socialistes als qui prenen per gent estúpida incapaç de veure l’ensarronada i de diferenciar els sentiments nacionals íntims amb el que és millor per a la societat en la que viuen.

Cap comentari: