12 d’abril 2013

Entre l'escarn i la mofa

Que el nostre món, al que ens havíem acomodat amb una indulgència aburgesada, està canviant a passes gegantines, és d’una evidència que ningú no qüestiona, però que tampoc ningú no ens explica d’una manera convincent. Sabem que, històricament, els canvis de vegades es produeixen d’una manera esllanguissada que els fa passar boi desapercebuts, però que en d’altres casos, sense un fet catàrtic que actuï com a detonant, les situacions sofreixen una sacsejada brutal on res torna a ser el que era abans. Segurament avui, amb l’excusa d’una crisi amb molts culpables però cap condemnat, ens trobem en un d'aquests moments de grans canvis històrics que marcaran el futur no només personal o del nostre model social, sinó de l’hegemonia del pensament occidental.
I és que avui la democràcia, entesa com el control entre els poders i del poder, entoma a les palpentes tota mena de sotragades que ens fan témer el pitjor per al probablement “menys dolent dels sistemes polítics”. I les envestides li vénen per tots els extrems: des de l’oligocràcia econòmica, ara ja mundial, però també des d’un populisme demagògic que s’aprofita d’aquest desconcert social.
Ho hem vist aquests dies amb l’aparició fulgurant d’això que s’han afanyat a batejar amb l’eloqüent nom d’«escarni». Com que a hores d’ara ja el practica tothom, amb raó o sense, ja podem parlar obertament, sense por a l’escarni de ser políticamernt incorrecte, d’un sistema de pressió que s’enfanga fins als genolls en el pantanós terreny del populisme i la manipulació ideològica. Amb això no vull pas qüestionar la justícia de les demandes, que ho són, majoritàriament, de justes, sinó el concepte mateix d'una estratègia que sustenta en instints primaris la lluita social. Tots som conscients que la impunitat del sistema demana solucions enèrgiques, però no podem llençar la màquina perquè funciona malament. El que cal és reparar-la. Fer el by-pass total al sistema democràtic no ens ajudarà a millorar-lo sinó que ens pot dur a l’atzucac. 
Un dels pocs avantatges de fer-se gran és adonar-se dels massa cops en què t’has equivocat prèviament. Això t'empeny a relativitzar els dogmes inqüestionables. Potser aquest és un cas més en què l'erro, però les veritats absolutes, el maniqueisme ideològic de bons i dolents, de nosaltres i ells, no acostumen a dur res de bo. El populisme és una arma amb doble tall que cal manejar amb cura.
És clar, tanmateix, que cal una immensa dosi de civilitat i d'autocontrol per no cridar a sometent i calar foc a la barraca. La impunitat absoluta amb què uns pocs han manipulat el precari equilibri social que amb esforç s’havia aconseguit, ens aboca a la desesperança i al convenciment que només amb accions revolucionàries podem recuperar el control de les nostres vides. La indiferència institucional amb què es contempla el patiment de tanta gent o el cinisme amb què es menteix impúdicament, esdevenen una autèntica mofa, un insult que sembla deslliurar-nos del contracte social que ens manté, pacients, a la cleda. L’escarni pot acabar sent una menudalla comparat amb la transgressió de tots els límits d’allò moralment acceptable que s’han produït a Grècia, a Xipre, a Portugal o a Espanya. 
Ara ens veiem en la necessitat de defensar la democràcia parlamentària. No davant el totalitarisme, sigui militar o popular, sinó davant d’una oligarquia mundial que s’atreveix a posar i treure governs, a imposar fiscalitats indecents, a fer pagar sempre el qui no té. 
Ens caldrà molta força moral per no deixar-nos vèncer ni per uns ni pels altres.

Cap comentari: