Jo ja tinc President

Com més avança la campanya electoral i els partits s’embranquen en el cos a cos, habitualment deplorable, de la confrontació, més ens adonem que l’excusa de les llistes separades no s’aguanta ni amb tota la demagògia infantiloide que li vulguin abocar.

Una rera l’altra, totes les enquestes mostren la trista realitat que els moviments, les esgarrapades, són entre els membres del mateix bloc. Allò que guanya Ciudadanos ho perd el PP; allò que guanya JuntsxCat ho perd ERC. On està la gràcia d’això no us ho sabria dir. Sembla, però, com si els partits no entenguessin que per a la gent aquest 21D serà el referèndum que Espanya no volia fer.

Fa unes quantes setmanes, quan ja s’intuia que n’hi ha que no estaven per una llista unitària, vaig alertar que això, de fet, implicava assumir la legitimitat del 155. Consentir a convertir unes eleccions il·legals convocades en plena onada repressora, sense llibertat d’expressió, amb candidats a l’exili o a la presó; acceptar de transformar-les en unes anodines eleccions autonòmiques és negar tot el que s’ha fet des de l’1-O. L’única resposta vàlida era una única llista que superés el 155 que, prenent-se les eleccions com el referèndum que pot ser, aconseguís una victòria àmplia i, amb un govern de concentració, encarés la restitució republicana amb més força si cal i esmenant els errors que s’haguessin pogut cometre.

Ara, en canvi, estem en plena voràgine demoscòpica per veure si guanya C’s, ERC o Puigdemont. Podria molt ben ser que guanyés l’ínclita Arrimadas tot i que l’unionisme quedi anys llum del sobiranisme. Patètic!

Estic convençut que l’únic vot nacionalment útil en aquestes eleccions passa per reforçar i restituir la figura del President Puigdemont i el seu govern com a senyal inequívoc del suport popular a la independència. Crec que el món no entendria que un president empès a l’exili no sigui reelegit pel poble.

Sense menystenir els companys que han optat per preservar la parròquia pròpia, sí que penso que s’han equivocat, que han volgut aconseguir una victòria que, de ser, serà pírrica. També s’equivoca el PDeCat no fent costat generós al President. Millor. Molts votarem el President i no pas el PDeCat.

No calia tant debat ni tant míting. La tria és ben fàcil: o franquisme o república.