01 de desembre 2017

I Franco no era mort

No sé si ens adonem tots plegats de la importància cabdal que l’aplicació, il·legítima i il·legal, de l’article 155 de la Constitució espanyola ha tingut en la percepció d’Espanya com un estat democràtic. No és tant els efectes reals, demolidors en termes de mantenir institucionalment Catalunya, sinó la ideologia transversal que hi dóna suport i l’esperona. Una ideologia que coneixem bé i que ens volien fer creure que va morir al llit amb el dictador, però que ara comprovem com està imbuïda en l’ideari nacional espanyol. Per això, el neofalangisme és tan transversal que pot abraçar des del PP amb els seus ultres (per cert al carrer tot i tenir sentència ferma) al PSOE català, passant per la ultradreta pija de Ciudadanos amb els Comuns mirant-s’ho displicentment.
Ara ens esgarrifem perquè hem vist claríssimament que el franquisme no havia mort i que ha retornat amb força. Un sistema autoritari que ara no afusella (de moment) però que vol tancar TV3, que prohibeix il·luminar fonts de color groc o que pot dur-te la Guàrdia Civil de matinada per un piulet. La por, la censura, l’haver d’escriure per ser llegit entre línies, torna a ser el dia a dia d’aquest país. Què en podem esperar d’un estat que troba normal regalar pilotes antidisturbis als nens? Quina mena de societat ens ofereixen? Quin país ens volen deixar quan ensorren la cultura a còpia de reclamacions d’IVA?
La maquinària que la oligarquia castellana ha greixat durant segles funciona com un rellotge, entrellaçant governs, jutges, fiscalies, policia... No acabaríem només que volguéssim apuntar els atacs que la llengua i el país han rebut tan sols aquesta darrera setmana.
Però no ens enganyem, el franquisme, el passat i el present, no és un accident històric: és l’expressió de l’ADN dominador i supremacista castellà que fa segles que s’imposa per la força, amb cruesa quan és necessari. El 155 de Felip VI no dista gaire del decret de Nova Planta de Felip V.
Per això cal tenir ben present que el 21D no ens juguem la presidència de la Generalitat. Ens juguem la subsistència com a nació. Perquè la tria, com el 1931 i tantes vegades abans, és entre disctadura i república. De tots nosaltres depèn, amb totes les nostres diferències, si permetem 40 anys més de totalitarisme i repressió o emprenem el vol.

Cap comentari: