16 de novembre 2017

Assumirem el 155?

Si en Zygmunt Bauman hagués d’escriure avui el seu “Temps líquids” basant-se en el procés d’independència català potser l’hauria titulat “Temps gasosos”, de com de pressa canvia la situació i, sobretot, l’ànim dels que el vivim amb passió. Si fa uns dies el debat més intens voltava arran de la conveniència o no d’una llista única, avui el debat se centra en si estàvem o no preparats per entomar la proclamació de la independència. No us puc assegurar, doncs, quin serà el tema que emplenarà les tertúlies radiofòniques a l’hora que llegiu això però, malgrat això, deixeu-me apuntar algunes reflexions que crec poden ajudar a entendre què ens passa.
D’entrada m’agradaria remarcar que la tossuda constància en la unitat que vam mostrar dissabte a Barcelona ens hauria de fer confiar més que trobarem la via per reprendre el camí que ara ens sembla barrat. Amb la societat civil escapçada i els partits mossegant-se, no és d’estranyar una certa desorientació però de la mateixa manera que l’eufòria hiperventilada era excessiva, el decaïment apocalíptic d’avui també ho és. Aquí, un apunt: m’importa ben poc què va dir Carme Forcadell per eludir la presó; com si va cantar el “Cara el sol” davant del fiscal! Una mica més de confiança i d’humanitat no ens faria cap mal.
És cert, però, que que hem comès un greu error: basar la nostra estratègia en el convenciment que Espanya no ens treuria els tancs, que l’Europa del s.XXI no ho permetria. Un cop assumit l’error, podíem fer altrament? Tots els savis que ara blasmen la nostra debilitat ¿haguessin acceptat desenes de morts i centenars de ferits? ¿Proposen que abandonem la república?. Sempre hem dit que totes les independències s’han fet o des de les armes o des de l’acord amb l’estat matriu. Fer-ho sense ni una cosa ni l’altra no és una tasca fàcil.
Es fa evident, doncs, que ens cal refer l’estratègia. No sé si el que cal és ampliar la base de l’independentisme, com apunten PDeCat i ERC, però és clar que avançar cap al desplegament de la república no serà ni tan fàcil ni tan ràpid com ho havíem previst. Això, tanmateix, no ha de voler dir acceptar el 155 i retornar a l’autonomisme. Aquesta és la crítica sense pal·liatius que faig a la decisió dels partits de concórrer separats als comicis il·legítims del 21D. No m’empasso allò de l’estadística que separats treurem més vots. Hi ha estudis a gust de tothom i molts ho rebaten clarament més encara quan ningú pot avaluar quina traducció en vots pot tenir l'efecte motivador de la unitat. Tanmateix, el problema no és aquest. Aquest dilema només és vàlid en unes eleccions autonòmiques i, aquestes, havíem quedat que les entomàvem però no les acceptàvem. Una llista de país -no només una llista única- que guanyi aclaparadorament el 21D és l’únic missatge que hem de donar al món. Perquè els catalans no hem de triar ni un nou Parlament ni un nou Govern. Ja tenim un Parlament i un Govern legítims que no han acabat el seu mandat. Acceptar la seva destitució il·legal és agenollar-se davant el 155. Acceptar unes eleccions autonòmiques ‘normals’ amb mig govern a l’exili i l’altra mig a la presó és la deslleialtat més gran que es pot fer al gest de valentia del 27 d’octubre. Proclamarem un nou president amb el legítim a l'exili? 
Si interessos espuris ens fan oblidar això, és que el que necessitem no és una nova estratègia sinó un nou planter de polítics a les formacions. El carrer ha demanat, ha practicat, la unitat sempre que n’ha tingut ocasió. Per què ha de ser tan difícil que els partits tornin a escoltar-se’l? Deixarem perdre l’oportunitat de mostrar-nos al món, ara que ens mira fixament, com un poble “unit, alegre i combatiu”?

Cap comentari: