Vivim en un país en què tothom era entrenador del Barça i, darrerament, ha esdevingut un conspicu polític que té les claus infal·libles per desllorigar el procés. Els grups de Whatsapp van plens de missatges anònims d’uns que ho saben tot perquè són cosins d’un amic que coneix el gendre d’un que treballa a tal conselleria o és un avançat estudiant de polítiques, que ara s’ha disparat això. Tot plegat el que provoca és el desconcert, la desconfiança i el desencís. Ves que la majoria d’aquests missatges no ens els facin al CNI!
Sí, perquè un dels errors que seguim cometent és el de menystenir el contrari, repetir que els espanyols són soques i no n’encerten ni una i que, si van maldades, Espanya no ens fallarà, dit a més amb la sornegueria del fatxenda. Certament Espanya ens ha ajudat molt però potser no perquè siguin estúpids sinó perquè el seu relat és necessàriament perdedor. L’autodeterminació de les nacions, la democràcia i el pacifisme són imbatibles. I estan del nostre costat. Posem-nos-ho al cap.
Això no vol dir que hagi de ser fàcil, ni ràpid. Lluitem contra un univers d’interessos, aquí i a Europa, que s’arrapa a un món decimonònic que es resisteix a desaparèixer. Espanya, a més, s’ha tret definitivament la màscara i ens apareix de nou amb el seu posat feixista que tant coneixem. Les lleis, per tant, a partir d’ara seran poesia.
Què podem fer doncs? Ja hem fet tots els canvis, ens acaben de marcar un gol i potser la tàctica de l’entrenador no ens fa el pes. Abaixem els braços i tornem al vestidor? Anem cadascú a la nostra? Oi que no? Doncs em voleu dir perquè dubtem ara quan ens hem vantat que no van trobar ni urnes ni paperetes? Ens han fallat fins ara? Doncs, sisplau, confiança. Només units i disciplinats tenim possibilitats de guanyar. Només amb la confiança en qui s’hi juga patrimoni i llibertat. Confiança insubornable, sense fissures, sabent que no ho sabem tot. Fer-nos dubtar és la seva única oportunitat de victòria. No els ho posem fàcil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada