Van o venen*

Tot el peix ja està venut. Ens entestem, encara, a voler convèncer els qui no volen ser convençuts. A hores d’ara, qui és susceptible de canviar la seva posició davant la independència d’aquest país per mor de nous arguments, ja els ha sentit tots i difícilment n’hi aportarem de nous. Hi guanyaríem més concentrant-nos a generar confiança, a fer entendre que no hi ha marxa enrere, que, passi el que passi, res no tornarà a ser com abans. Per això se’m fa difícil d’entendre la nova campanya de l’ANC per convèncer espanyols residents a Catalunya de les bondats de la república catalana. El fiasco comunicatiu de la Gigaenquesta ens hauria d’haver fet veure que l’Encarni, que diu el Dedéu, no vol ser convençuda i menys encara ser tractada com si fos curta de gambals. Aquesta mena d’argumentaris condescendents són, al meu entendre, contraproduents. Als espanyols, si de cas, els hem de parlar amb claredat. I amb respecte. Les nostres giragonses dialèctiques semblen voler amagar la por, aquesta por que es mastega en veu baixa i que ens fa, encara, subsidiaris. O pitjor: si no és la por, és manca d’autocentrament.

Perquè, obsedits en fer la independència, ens estem oblidant de refer la nació. Una nació, que és, però que sovint no exerceix. Alguns no volem la independència només per canviar des de quina gestoria es gestionen els nostres interessos més peremptoris, sinó per reconstruir un imaginari col·lectiu que ens faci realment mereixedors de dir-nos nació. I això va més enllà de redreçar la crítica situació de la llengua, cada dia més impregnada de mots i, sobretot, d’estructures forasteres. Això va de pensar-se des d’un mateix, de parlar de tu com a individu amb entitat pròpia i no com un apèndix d’allò altre. La majoria de televisions –TV3 la primera–, gairebé tots els diaris, la majoria de digitals, tots hauran de fer un esforç per autocentrar-se i entendre que U2 va a Madrid, no ve a Madrid. De la mateixa manera que va a París i no hi ve pas. Fins que no assumim això, potser serem república però ens caldrà encara apuntalar la nació.

* Amb el permís d’hiperventilats lingüístics, he decidit no desobeir l’estúpida nova normativa sobre els accents diacrítics. La llengua, com el país, per ser forta necessita unitat. També en la divergència.