L'amputació

Un cop passada la foguerada de l’operació diàleg i superat el seu spin-off, l’operació precinte, dels mateixos autors ara ens arriba la nova “operació cirurgia sense anestèsia”. Es veu que no n’hi ha prou amb fer-nos por amb no cobrar les pensions, amb ser fora d’Europa, de l’euro i del sistema solar. La nova fase de “diàleg” del govern espanyol es basarà, es veu, en el terror gore més descarnat. No en va, el sempre sorprenent president espanyol, ens advertia que la independència de Catalunya seria “una amputació terrible i dolorosa, sense salvació”. No s’hi posa per poc. La imatge, realment, és terrorífica però denota, al meu entendre, la impotència argumental creixent que pateix l’estat espanyol i l’espanyolisme. No sé si la prudència ens pot fer traïdors, però de ben segur que saben que la por en té més números. I d’això, en exclusiva, es refia el govern espanyol per aturar-nos.

La frase, dita per esperonar la parròquia unionista, em recorda, tanmateix, una anècdota que sovint explica el Salvador Cardús. Conta en Cardús que un lector seu, de les espanyes, li envià una amable carta on li expressava el seu respecte pel que decidim els catalans però que, si la cosa acabava en separació, per a ell seria un moment dolorós, com si li “arrenquessin un braç”. El Salvador, sempre hàbil, va contestar-li, també amablement, que li agraïa el seu respecte, però que amb els seus mots havia demostrat que no entenia res. “Aquest és el problema, amic, que vostè em considera una part del seu cos, però jo no sóc un dels seus braços, jo sóc un cos sencer, diferent del seu, amb cap i peus i braços i voluntat pròpia”.

Aquesta és, desenganyeu-vos, la mare dels ous, la pulsió imperial que Espanya duu al seu ADN i que el fa incapaç de concebre un escenari que no sigui la dominació, la conquesta, la submissió i la subsidiaritat. Som “seus” i, malgrat que etziben la unió dels regnes sota Ferran i Isabel, quan es deixen anar afegeixen allò de “por derecho de conquista”. Això és diàleg. I tant li fa la dreta cavernícola del PP o la dreta postmoderna del PSOE. Pel que fa a Catalunya no hi ha gaire diferència. I si no, què me’n dieu de la “solució” que proposa el PSOE: DNI i passaports bilingües. Ara ens han entès! Finalment, en aquest braç tan seu, hi deixaran tatuar una senyera!