Revenja

El sobiranisme, de fa anys, s’ha esforçat fins a extrems de no dir a donar arguments sòlids i contrastats de les bondats, dels beneficis i de la conveniència de constituir-nos en una república independent. Ningú mínimament informat n’ha quedat al marge i, si fos exclusivament pels arguments, la independència seria un fet a què difícilment hi pot haver oposició racional. És clar que hi ha conciutadans que se senten profundament espanyols, per origen, per llengua, per sentiment nacional, però és que la nostra independència no va de sentiments, sinó de subsistència estructural. Vull dir que malgrat que se sentin profundament espanyols, els toca patir com qualsevol altre català el menysteniment constant a què ens té acostumats l’estat espanyol. Han de pagar peatges igualment, patir retards a rodalies, aguantar llistes d’espera a la sanitat i un llarguíssim etcètera de greuges acumulats decenni rere decenni. I tot això, tot i sentir-se espanyols, només pel fet de ser ciutadans de Catalunya.

Tot això, a més, amb aquella fatxenderia marmòria pròpia de conqueridors vinguts a menys que, si no fos que la patim, faria pixar de riure. Què me’n dieu, si no, del mega anunci que aquesta setmana ens ha vingut a fer l’amo en forma d’allau d’inversions però que són les mateixes promeses que ja va fer l’ex-ministre José Blanco el 2008: prop de 4.000 milions per rodalies que havien d’haver estat invertits el 2015 i dels quals només s’ha executat un 10%. Tampoc no van complir l’acord entre Santi Vila i Ana Pastor, que preveia 306 milions abans del juliol del 2016 i del qual només se n’ha executat el 4,2%. No em direu que aquest paio no és bo de nassos!

Tot plegat no fa sinó corroborar la sensació que molts catalans hem anat interioritzant: Espanya se’ns pixa a la boca i diu que plou. Ara, per si no en teniu prou, l’argument definitiu el va esbossar l’altre dia el president Puigdemont. I no és altre que el de la por. Però no la por als tancs, a no cobrar les pensions o a quedar vagant per l’espai sideral, si no la por a què quedaria d’aquest país si no guanyem, si no ens n’anem. L’Espanya de l’orgull, de la “hidalguía”, de l’afront a l’honor, aquesta Espanya de revenja no deixarà pedra sobre pedra si no som capaços de guanyar la independència. Quedem avisats.