27 d’abril 2017

És morta la socialdemocràcia?

Ja us avanço, per no generar falses expectatives, que no ho sé pas, però sí que em sembla evident que alguna cosa ha d’haver passat quan un corrent político-social, que fins no fa gaire senyorejava el debat ideològic occidental, s’ha vist arraconat boi a la residualitat parlamentària arreu d’Europa.
La socialdemocràcia, personificada en el malaguanyat Olof Palme, concentrava el triomf definitiu de la civilització, de les aspiracions de construir una societat més justa i igualitària que pogués ser acceptada per tothom. Va ser un cupatge, que diríem ara, de liberalisme econòmic i drets socials. Una fórmula d’èxit immediat que podia assumir tant el capitalisme voraç com l’esquerra que maldava per assegurar les conquestes socials que tant d’esforç i lluites havien costat.
El perquè s’ha torçat una organització social que generava gran consens, podem atribuir-ho a diferents causes. D’una banda, qualsevol model social, malauradament, examina el seu èxit en el benestar econòmic que és capaç de generar. Fins l’arribada de la crisi ningú no discutia la bondat d’aquesta fórmula. La crisi, atiada probablement pels qui no en tenen mai prou, ha fet forat especialment en les classes més vulnerables mentre les elits, tant polítiques com econòmiques, continuaven enriquint-se a no dir. Ha estat una crisi sistèmica? O potser és que s’ha abusat del sistema? La gent, al carrer, no està però per aquestes polideses. Un dels fracassos del món occidental és que valorem l’èxit, la felicitat, a partir de la nòmina que ens ingressen a fi de mes, els que en tenen.
Tampoc l’educació no ha donat els resultats que esperàvem. I no és només un problema nostre. El bonisme innocent del sistema educatiu occidental, ha creat unes generacions de ciutadans menys formats del que ens creiem i més valents a l’hora de reclamar uns drets que no han caigut del cel. Quan les coses es torcen, tot un estol de ciutadans estan disposats a creure en la demagògia populista, tant a la dreta com a l’esquerra, que els promet miracles impossibles. Si l’esclat dels populismes és perillós, la decepció pel seu fracàs pot ser catastròfica socialment. La globalització ha facilitat que tothom s’espolsi la culpa. L’estat ja no és el responsable. Ningú ja no ho és, sembla.
Ens caldrà tornar a tenir el control, a reconquerir espais de llibertat que ja havíem guanyat. Guanyarem si no ens abandonem a remeis massa fàcils.