Ara, república

Aviat farà onze anys que vaig encetar aquesta columna amb un article titulat “I ara què?”. S’acabava de perpetrar el segon tripartit i molts independentistes vèiem allunyar-se la possibilitat d’avançar decididament cap a l’estat propi just quan els resultats n’havien estat propicis. Només onze anys després estem a punt de proclamar la República Catalana. Aquella dolça minoria ha esdevingut el clam de tot un poble. Un poble que ha vist com se li negava el dret democràtic més bàsic: el dret a votar lliurement, el dret a ser preguntat. Un poble que ha vist com s’ha pretès impedir que votés a hòsties, i no pas poques. Un poble que ha resistit pacíficament, gandhianament, ordenadament, sense ni un paper a terra, sense ni un crit violent, sense ni un insult. Un poble que ha plorat intensament de ràbia i d’emoció mentre s’abraçava mossos, bombers, tractoristes... Un poble que s’ha indignat en silenci i contenció quan li diuen que 900 ferits no són res, que només són el 0.03% dels votants, com si la violència gratuïta i feixista es mesurés en tants per cent. Un poble que és escarnit indecentment cada dia a uns mitjans de comunicació espanyols plens de mentides esfereïdores.

Un poble que és capaç de suportar tot això és un poble que té un projecte de país, que somnia un futur millor, que està bastint una nova societat. A un poble així no l’atura la Guàrdia Civil, no l’acovardeix una justícia impúdica, no el fa dedir l’amenaça militar.

Dimarts vaig veure aquest poble als carrers de tantes viles del país. Vaig veure’l indignat però content de saber-se, finalment, amo del seu destí. Mai tanta gent havia deixat tan clar quin és ara l’únic pas possible: la independència!

Han provat des del principi d’atemorir-nos, convençuts que un poble pacífic és un poble covard i submís. No són conscients de la immensa força, de la invencible força de resistir pacíficament. No han calculat com d’imbatible és la raó i la justícia.

Potser la repressió serà encara més dura, potser ens empresonaran, però saben que ja han perdut. Vam travessar el riu i, en acabar, vam cremar les barques. No hi ha marxa enrere. Hem decidit no acotar mai més el cap. Potser rebrem, però serà amb la cara ben alta. Perquè la dignitat d’una nació no es negocia.