El relat

Un cop superat el tràngol, el suport gasiu de la CUP als pressupostos ens han de permetre arribar fins al referèndum amb garanties. Hi ha encara la pregunta dels esporuguits de “com ens ho farem?”, però hauríem de fer el salt mental de començar a pensar “com el guanyarem?”. Perquè de la mateixa manera que ens podem preguntar què farem quan l’estat espanyol ens ho posi difícil, també ens podem preguntar què poden fer ells per evitar-ho, i ens adonarem que no és que ho tinguin pas millor que nosaltres.

El mateix podem dir de les posicions davant del referèndum. Qui ara es troba en un bon atzucac és l’unionisme declarat. PP, C’s i PSC es trobaran aviat davant la disjuntiva d’abonar el boicot o de fer campanya pel No. El boicot, l’abstenció, que és el que el cos els deu demanar, té el mal que, com va passar el 9N, la victòria abassegadora del Sí seria inqüestionable. La Comissió de Venècia ja va deixar ben clar que, en un referèndum, no hi pot haver un percentatge mínim de vot precisament per evitar la suma maquiavèl·lica d’abstenció i No. Però és que, d’altra banda, des del moment que acceptin fer campanya pel No, significarà que reconeixen finalment Catalunya com a subjecte polític. I això mai dels mais.

Tots aquests dubtes de l’espanyolisme, tots aquests missatges contradictoris, poden fer que la participació de la banda del No sigui més baixa que no pas el 27S i això, somrieu sisplau, ens beneficia enormement. Desenganyeu-vos, jo vull guanyar la independència, ni que sigui amb un gol del Maradona al temps de descompte. Si és només per saber què pensem, en tenim prou amb una enquesta. Això va de victòria o de derrota, de llibertat o submissió, de democràcia o de Florentinos. I guanyar per incompareixença del contrari no deixa de ser una gran victòria.

Per això crec que és importantíssim que tornem a mostrar un esperit alegre de victòria. El relat, que en diuen ara, ha de ser que la independència és imparable, que la llibertat de Catalunya és el cavall guanyador al que tothom ha d’apuntar-se, que res no ens farà desistir del triomf final i que en la unitat, la transversalitat i la cohesió és on hi ha el germen del nou país que volem bastir. Que ningú no hi és sobrer. Que mai com ara un poble ha tingut a les seves mans la possibilitat de construir-se de bell nou.