Aquests darrers dies han estat especialment intensos i, sobretot, reveladors. Reveladors del que poden esperar, els qui encara n’esperessin res, d’aquesta Espanya construïda a cop de pronunciaments. Si encara queden innocents que creuen que una via acordada és possible, que es llegeixin, sisplau, les sentències, les declaracions i homenatges al general Batet (Rosa Díez dixit). La innocència es va perdre el primer dia que Espanya va decidir que no podíem existir com a nació. I no prenguem per candidesa la pretesa apel·lació al diàleg de les formacions que encara defensen una solució acordada. Defensen el pacte els qui no el volen, els qui saben de la seva impossibilitat, els qui refien que el pas del temps girarà els vents de la història que ens empenyen a finals heroics.
Però també és hora de deixar de mirar a ponent. Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo: una república catalana només es pot edificar des de l’autocentrament, des de la construcció d’un marc de referències propi. No n’hi ha prou en cridar que som una nació. Cal exercir-ne. És el “van o venen” de què us parlava fa unes setmanes. És el deixar d’estar pendents de què diuen a Madrid, de què fan o deixen de fer, de si ens “deixaran fer” o no vés a saber què. Madrid, Espanya, és el passat ja. D’aquí uns mesos estrenarem una república catalana i ens dotarem del nostre propi marc legal, polític i cultural. Haurem de començar a deixar d’estar pendents del “Sálvame” de torn. No perquè el programa no sigui interessant, sinó perquè parlarà d’un marc de relacions que ja no serà el nostre, de la mateixa manera que no estem pendents d’excel·lents programes de la TF1 o la BBC.
Molts catalans s’han indignat aquests dies amb les sentències al MHP Mas i les conselleres Rigau i Ortega. Però des de la nostra òptica, hauríem de dir, com diu sempre un gran amic, “i què!”. I és ben cert. Què més dona el que decideixin uns tribunals polititzats que d’aquí a poc ens seran forasters? El president Puigdemont la va clavar: aquestes condemnes les indultarà aviat el poble. Per tant, l’important a partir d’ara és el que fem nosaltres. Deixem de fixar-nos en el que faci l’estat espanyol. Girem full definitivament. Si nosaltres no defallim, si en fem sis, ja poden venir al darrere amb un flabiol sonant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada