La pregunta (I)

Ara que sembla que ja ens hem posat tots d’acord en què el que ens cal és un referèndum vinculant, no us penseu que s’han acabat els estira-i-arronsa tradicionals. La propera estació del nostre particular viacrucis, deixant de banda lleis de transitorietat, pressupostos i escaramusses vàries, serà, si tot avança com s’han compromès a fer-ho avançar, la pregunta del referèndum. Tots recordem encara l’acord agònic per aconsegir una pregunta presentable a la consulta del 9N. De fet en van ser dues, de preguntes. O una bifurcada. O vés a saber què. La qüestió era que tothom s’hi pogués escudellar el seu tros de pastís i fer-ne la interpretació que més li convingués. Sort que el resultat no va deixar espai per a l’especulació.

Ara la pregunta tornarà a ser cavall de batalla. I això és així perquè, en els referèndums , la pregunta duu implícita la resposta. Per això tothom burxa per aconseguir que el Sí sigui la seva opció. És clar que, en aquest cas, el “Vol que Catalunya segueixi formant part d’Espanya” que voldrien els unionistes no duu enlloc: si guanya el Sí, ens quedem com ara, molt bé, però si guanya el No, ¿què significa exactament a efectes d’organització política?

Un cop, doncs, assumit que el Sí estarà al nostre costat, com articulem “la pregunta”? Fa uns dies, l’AVUI plantejava aquesta qüestió a 100 “personalitats” del país. És espectacular veure com els desitjos passen sense rubor davant la lògica i s’hi proposen preguntes ben curioses que proven que la resposta digui el que tu vols que digui. Val a dir que, com no pot ser altrament, la gran majoria aposten per alguna variant de la lògica “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?” però, si us ho repasseu, hi trobareu perles de tota mena.

Hauríem de partir de la base que un referèndum vinculant ha de fer una sola pregunta i que el compliment del resultat d’allò preguntat depengui exclusivament del cos votant, si molt convé unilateralment. Vull dir que preguntar, per exemple “Vol la independència de Catalunya per fundar una república social, inclusiva, ecològica, cooperativa, pacífica i no patriarcal?” (J. de Jòdar) són un munt de preguntes. O que és trampós incloure-hi el pacte fiscal o el federalisme/reforma constitució, perquè són coses que no depenen de nosaltres.