En prenen el pèl

El món de la política, en especial el de les formacions polítiques, ja sabem que viu en un univers paral·lel on tot és i no és alhora; on una cosa és un dia blanca per l’endemà ser negra, o a l’inrevés; on les promeses i compromisos tenen el mateix valor que el suport a l’entrenador en hores baixes. És això que ara han volgut batejar com a post-veritat i que abans anomenàvem sense recança ‘mentida podrida’.

També és cert que mai com en aquests temps mal·leables que ens ha tocat de viure, la imatge, el missatge curt, espasmòdic, graciós, complaent, no havia tingut tant de predicament. Les ideologies es basteixen en brainstormings de caps de comunicació; els programes i campanyes electorals, després d’un estudi de marca fet per una companyia de publicitat, a poder ser internacional; les llistes electorals surten d’un càsting mediàtic –ara en diuen eufemísticament primàries– on qui la diu més grossa passa a la final. Es tracta, simplement, de vendre el missatge, de dir amb elegància allò que la gent vol sentir. Per això la profunditat intel·lectual i política ja no és un requisit, si no ser un bon comunicador. Que li ho expliquin a l’Albert Rivera que d’haver-se dit Zacarías, no seria pas líder de res.

Sovint, però, mantenir aquesta ficció permanent obliga a contorsions sorprenents, a la demagògia barroera o al populisme reciclat. Fixem-nos com la ‘nova política’, sigui lila o taronja, neda en l’ambigüitat en temes cabdals. Definir-se, en aquets casos, és perdre clientela i, si has nascut per ser un catch-all i arribar al poder a tota costa, no pots permetre’t perdre ni un vot. Total, després ningú no es fixa en les promeses que has deixat pel camí.

Malgrat tot, de vegades no podem deixar d’admirar el desvergonyiment de qui et pren el pèl tot lloant-te la cabellera. I si no, què me’n dieu de la pensada que han tingut els Comuns per no haver-se de mullar en el tema nacional: ara volen fer una república catalana dins la monarquia espanyola, això sí, plurinacional. Vajats miracle, que diria el repudiat. El més bo és que, encara que us en feu creus, n’hi ha que s’empassaran la immensa bola. Una bola feta, contra la gent, amb igual dosi de prepotència, de dogmatisme, d’ambició desmesurada i de manca d’escrúpols. Tota una demostració de “nova política”.