21 d’abril 2016

El país "guai"

Els catalans devem tenir molts defectes, però si hi ha una cosa que ens autoexigim d’una manera obsessiva és que hem de ser d’allò més comprensius, amables, condescendents, solidaris i també, que no sigui dit, solidàries. Segles de submissió, de subsidiaritat, de no ser l’amo del teu propí destí, han conformat un poble bipolar: mentre d’una banda defensem a mort les nostres tradicions, la nostra llengua i la nostra cultura, de l’altra ho fem demanant-ne sempre perdó, sense acabar de gosar, sense alçar mai la veu, acotant el cap quan cal.
Com a poble ostatge de la seva pròpia història, l’autocentrament –inherent a qualsevol nació que se’n sap– no ha estat mai el nostre fort. Per això, manllevant-li a Guillem d’Efak, ens hem deixat empeltar una ànima estranya mentre dormíem (nacionalment), una ànima espanyola. Ens autoreconeixem des de l’òptica espanyola, des de la seva història, des dels seus referents. Com si la nostra, d’història, de referents, no fossin prou per estar a la seva alçada. Autoodi, en diuen. Sentir que la sardana és carrinclona mentre que el flamenc és cool.
Dic tot això a tomb de la monumental i esperada allau de crítiques que ha rebut el manifest Koiné. Com gosem? Quina mena de ciutadans insolidaris, pagerols i antihistòrics hem esdevingut que fem la temeritat de demanar un tracte normal per a la llengua del país en la propera República Catalana?
Més enllà de la constatació que el bilingüisme és impossible, que el català va perdent pistonada –malgrat les eufòriques estadístiques que ens volen fer creure el contrari–, que després de perdre el patí ara estem en vies de perdre l’aula i tot. Malgrat totes aquestes i moltes altres evidències i, sobretot, malgrat el convenciment que un país ha de protegir la seva llengua. Doncs malgrat tot això, sembla que la nostra Constitució no podrà dir que el català és la llengua oficial en un país miltilingüe, perquè això és ofensiu, desintegrador i, sobretot, perquè ara “no convé”, que encara ens cal ensarronar molts catalans castellanoparlants –que es veu que són curtets– perquè votin independència. Les nacions europees, que elles sí que tenen llengües oficials, encara riuen ara de la nostra tendresa suïcida.
Tenir una llengua oficial no vol dir prohibir les altres. Menys encara en un país multilingüe com el nostre. Estic segur que no hi ha cap castellanoparlant que no ho entengui, això, de senzill que és. Però, és clar, alguns prefereixen la por a les polítiques constructives.

Cap comentari: