Reinicia i el processisme

Si una cosa no convé al procés, ara, és precisament la indefinició, la mêlée, la sensació que no s’avança prou o que, el que potser és pitjor, s’avança en totes les direccions alhora. Si haguéssim de sintetitzar en un únic problema les dificultats de la independència del nostre país, ha quedat demostrat abastament que estaríem parlant de la confiança, la claredat, la línia recta. No debades les enquestes ens demostren que són molts més els catalans que volen la independència dels que creuen que efectivament es produirà.

No cal dir que l’esperit 'tribunero' que ens acompanya des del 1714, però especialment des que el feixisme va enfilar la Diagonal, no ajuda a veure el got mig ple, però també és cert que massa sovint els partits polítics, les institucions, els moviments socials i tothom que en els darrers anys s’ha significat per la llibertat de la nostra terra, s’han perdut en allò que hem convingut en anomenar el processisme, una mena d’onanisme nostrat que podríem resumir en aquesta concepció existencialista de la lluita per la independència que ennalteix el viatge en sí mateix més que no pas el propi destí. Delectar-se en el viatge és commovedor quan ho canta el Lluís Llach, però si del que estem parlant és d’un escac a l’status quo jurídico-institucional, val més no entretenir-s’hi gaire, en el viatge, no fos cas que l’oratge ens tombi la barca abans d’hora.

Tot això ve a tomb de la presentació en societat de la inicativa Reinicia. Una plataforma auspiciada per tothom que és algú en el sobiranisme i que pretén, en paraules seves, “aplegar totes les iniciatives que estan imaginant el nou país”. Jo, que sóc un simple ciutadà llec en matèria de constitucionalisme, no he acabat d’entendre on vol anar a parar, Reinicia. Potser és incapacitat meva, no us ho negaré, però he pensat que si a mi em costa, també pot ser que d’altres independentistes es trobin perduts entre tanta ‘iniciativa’. Perquè, si us haig de ser franc, això jo em pensava que ho impulsarien des de la comissió constitucional del Parlament. És el mateix? Estem parlant de coses diferents? Paral·leles? Divergents? Complementàries? Vull creure que no ens estem perdent entre tanta gesticulació, tant de verb esponerós, però tan poca concreció.

Per acabar-ho d’adobar, anuncien que “volen aplegar a tothom que comparteixi aquest anhel, independentment de quin és l’encaix final que proposi en l’escenari internacional, o en el marc espanyol.” Perdó? No havíem quedat que nosaltres anavem tirant, que ja estàvem fent la independència?

Si us plau, una mica de claredat, per l’amor de Déu!