Començo a sentir veus neguitoses entre el sobiranisme que es queixen –de moment en veu baixa, els ho haurem d’agrair– que el procés no avança prou, que la desconnexió no es veu i que perdem cada dia una oportunitat d’or per mostrar obertament la nostra desobediència republicana, la nostra ferma voluntat i tot allò que l’Eduard Voltes va batejar com d’hiperventilisme. Són els mateixos que, acte seguit, comencen una animada tertúlia al voltant de si el Pablo Iglesias això, el Rajoy allò o el Pedro Sánchez allò altre, com si, en essència, la diferència entre uns i altres fos gaire gran pel que fa al nostre futur. Com si, un cop descartada la pastanaga referendària, la nostra constitució com a república independent (amb permís d’IKEA) depengués d’ells i no de nosaltres mateixos (sinn féin que en diuen els irlandesos).
I és que, fet i fet, aquest autoreconeixement, aquest ser conscient de la teva pròpia realitat, aquesta consciència nacional, és la condició sine qua non per construir-se com a país lliure.
No hi ha nació lliure possible si els seus ciutadans no se’n senten, tant de lliures com de nacionals.
La transició de súbdits a ciutadans, de depenents a independents, no és pas una tasca fàcil, ni molt menys encara ràpida. Molts anys de deformació, de desinformació, ens han fet un poble a voltes submís a voltes pusil·lànime. Per això la tasca d’autocentrament nacional –d’empoderar-nos, que en diuen ara–, és un altre procés que no podem fer sols.
És evident que no és ben bé el mateix el Rajoy que el Sánchez, ni l’Iglesias que el Rivera. Però, desenganyeu-vos, cap d’ells no ens farà lliures per moltes gesticulacions que facin. La llibertat, si no te la donen, la prens (Ovidi dixit) i és manifest que la nostra ens l’haurem de prendre. Amb tota l’amabilitat de què siguem capaços, però la pròpia definició de llibertat ja implica aquest acte germinal de rebel·lia.
És per això que hauríem de començar a oblidar-nos del que fan a Madrid i començar a pensar seriosament en la república que volem. Res no és més important que mantenir un esperit fundacional obert, lliure i solidari.
Tot això és especialment vital avui en els nostres mitjans de comunicació, ara que estem en època de mudances. Menys besamans capitalins i més il·lusió pel país que diuen (in)formar. Sense uns mitjans veritablement nacionals, l'autocentrament és impossible. I sense autocentrament, la república naixerà coixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada