24 de març 2016

CEO i paper de fumar

Els catalans tenim aquesta mena de vici ancestral de refiar-nos poc de les nostres pròpies forces. Una evident manca d’autoestima que ens afebleix de cara als contrincants, que ja ens comencen a conèixer, però que, a nosaltres, fa que ens facin figa les cames amb facilitat sense motiu aparent. 
És un comportament, d’altra banda, que trobem sovint en els pobles sotmesos que han hagut d’esforçar-se per tot just subsistir. No ens n’hauríem d’estranyar, doncs, però potser ja és arribada l’hora de superar-ho i encarar els reptes, no amb prepotència o lleugeresa, sinó amb la clara consciència de les pròpies forces. I, dit amb honestedat, les nostres forces, ara, no són pas poques.
Dic això perquè cada vegada que s’ha de publicar un nou informe del CEO, ja tens la majoria d’independentistes del país serrant les dents i aclucant els ulls tot esperant-se la clatellada. Ja hem vist un tou de cops que no hi ha motiu per a la por, malgrat els sempiterns profetes del souflerisme, però això no treu que, invariablement, un cop publicat, en fem sempre la lectura que més ens perjudica, no fos cas que anéssim de sobrats i la derrota ens agafés en plena celebració. Fa anys que els que diuen que votarien SÍ i els del NO a la independència de Catalunya estem en allò que en diuen ‘empat tècnic’, més encara si tenim en compte el marge d’error de l’enquesta. Però mentre els partidaris de la llibertat ens hem mantingut gairebé invariables, convençuts i militants, els partidaris de la dependència han anat perdent suport en favor d'això que, a l'engròs, anomenen "indecisos". Em direu que un indecís, en aquest cas, és un No amb remordiments, però també ens el podem mirar com un Sí en potència.
Tots sabem que la democràcia no és, ni de bon tros, un mecanisme perfecte. Però a casa nostra, quaranta anys de feixisme –encara ben present– han fet que qualsevol procés democràtic que ens plantegem encarar hagi de ser gairebé plebiscitari. Als EEUU el president de torn mana sense manies amb poc més del 25% del suport popular, aquí si no  vota tothom sembla que ja no val, encara que pocs votants passarien un examen sobre candidats i programes. A tot el món, el 50% + un vot guanya inapel·lablement, aquí es veu que necessitem que el suport a la independència superi el 60% per sentir-nos ratificats. Tret el peu, en diuen d’això. 
Si havent guanyat el referèndum, el que sigui, ni que sigui per un vot, no ens veiem amb cor de proclamar la independència, és que encara no hi estem preparats. 
El paper de fumar, pels cigarrets.

Cap comentari: