10 d’abril 2016

Independència amb crispetes

D’un temps ençà que s’ha instal·lat entre els independentistes una mena de depressió col·lectiva que fa una rara sensació, com si el procés s’estigués desinflant. Sobretot passa des que els nostres polítics, que són els qui ara l’haurien d’estar tirant endavant, semblen més amoïnats per com es belluga l’entramat partidista a Madrid que no pas a donar forma al mandat democràtic –així ens ho van vendre– que els ciutadans els vam donar el passat 27S.
I això no és res. Esperem-nos que, tal i com sembla, no hi hagi repetició d’eleccions a les espanyes, que ja tens de nou els nostres partits i moviments civils barallant-se per si anem junts, separats o no hi anem. És trist, però és així. Mentalitat autonomista, en diuen.
Aquella transversalitat, aquell convenciment tranquil que va motivar a sortir de casa la gran majoria dels catalans, sembla ara escorar-se cap els extrems entre l’hiperventilisme i la resignació. És cert –no ens cansem de repetir– que mai no hi hem estat tan a prop, que Espanya ja no ens pot guanyar, però també ho és que som especialistes en “cardar-nos trets al peu”, com deia fa poc un bon amic. De com encarem els propers mesos i de la capacitat d’actuar com un poble unit en depèn el futur, no només del procés, sinó de la nació catalana.No ens n'adonem, però hem arribat al punt de no retorn on, o t'enlaires o t'estavelles. A aquest neo-autonomisme que ara ressuscita per tornar-nos a la casella de sortida hi hem d’oposar accions que tranquil·litzin, en l'objectiu final, i que alhora encoratgin el dia a dia d'aquests catalans que ara s’ho miren amb estupor, recel i, fins i tot, preocupació.
Ara no és moment de vacil·lar. És en els moments complicats, com el que vivim, que calen accions valentes que ens demostrin que la voluntat de construir la República Catalana segueix intacta. Per això, malgrat que sovint n’he criticat l’excés de gesticulació –i a fer de déu que gesticulen sovint, entenc els esgarips de la CUP. I és que, com s’ha dit a bastament, no es pot fer una truita sense trencar els ous. Ni tan sols començar-la. No podem aprovar una declaració que ens obliga a desobeir la «legalitat» espanyola i alhora embeinar-nos-la a cada provocació que ens arriba de ponent amb allò tan pujolià de “l’ara no convé”. Doncs, mira tu, sí que convé. Molt que convé. Hi ha moments en què la desobediència, pacífica i fonamentada, és justa i necessària. Entre el salt al buit i la independència indolora, amb crispetes i des del sofà de casa, hi ha d’haver un punt mig on prevalgui la capacitat d’acceptar un enfrontament que és inevitable. 
Ja ho deia l’enyorat Ovidi, “si no et donen, pren”.

Cap comentari: