02 de juny 2016

El processisme de la CUP

Molts independentistes mantenim amb la CUP una mena de relació d’amor-odi. Sobretot els que no militem en cap formació política i encara no ens pot la dinàmica partidista. Sovint, els cupaires (i les cupaires, no sigui dit!), posen en evidència de forma clara la poca decisió que el sobiranisme oficial ha imprès al procés. És evident que, tard o d’hora, la desobediència, la unilateralitat, es farà inevitable malgrat que alguns ens vulguin vendre una mena d’independència low-cost.
Massa sovint, però, la CUP ens mostra el seu rostre més intransigent, més dogmàtic, més prepotent. Res de nou. Ja estàvem acostumats a la condescendència d’aquesta esquerra ungida amb la veritat. Compartíem camí, compratíem objectiu, i això era suficient.
D’un temps ençà, tanmateix, la seva obstrucció constant del ja prou difícil camí a la independència, em fa pensar si no la vam errar acceptant tots els xantatges. Encara recordo quan el 28S un destacat membre local de la CUP m’asseguarava que “som conscients del què podem exigir amb deu diputats”. Ho tinc gravat a la memòria com en Mas duu plastificat l’acord que el va llençar a les “escombraries de la història”. No sembla pas que en siguin, però, de conscients. Dificultar la construcció de la república catalana fins a fer-la gairebé inviable, no té cap explicació des de la lògica independentista. Potser és aquest l’error d’anàlisi. Potser és que la CUP s’ha abonat al processisme, conscients que la seva aposta ideològica és molt minoritària i que, en una Catalunya independent, tindria el pes que té. Mentrestant, mantenir el procés travat els fa importants. No els fa res posar en perill la llibertat de tot un poble mentre puguin marcar l’agenda. Ells, de fet, no han nascut per construir, per això, potser, mentre uns són “pro”, la CUP és “anti”.
Aquest anti-tot, aquest voler-ho tot i voler-ho ara de nen malcriat, està duent un procés que havia il·lusionat un país sencer a un atzucac que avorreix, desencisa i, en el fons, desmobilitza. A quina estratègia independentista apareix el discutir fins al ridícul uns pressupostos autonòmics? A quin cap de comunicació se li ha acudit que la millor manera d’eixamplar la base social és presentar el camí institucional cap a l’estat propi com un procés feble i agònic? No, no era això, companys. No era això i ho sabeu.