I si ens posem a treballar?

El que ha succeït aquest diumenge passat a Catalunya –i també a la resta dels Països Catalans– admet moltes lectures, sobretot depenent de la mirada nacional que hi apliquis. Provaré, des d’una òptica catalana, d’espigolar-ne algunes.

D’entrada, hauria de fer reflexionar als qui encara s’escarrassen a defensar l’entesa amb Espanya, la impúdica paradoxa que, després d’escoltar les converses entre el ministre de l’interior espanyol i el cap de l’oficina antifrau, el Fernàndez Díaz de marres ha obtingut 30.000 vots més a Catalunya. És evident doncs que amb aquest unionisme irredempt, amb l’espanyolisme de ferum castrense, és impossible d’arribar a cap acord de divorci civilitzat. Estareu amb mi que cal allunyar-se el més ràpid possible de qui es vanta d’haver “destrossat la sanitat pública” i és capaç d’usar qualsevol mitjà per derrotar les ànsies democràtiques d’un poble. L’àngel Marcelo i les verges condecorades són l’anècdota d’un odi profund i insalvable que només ens deixa el camí de la unilateralitat.

Un cop arribats a aquest punt, també ens caldrà exigir a En Comú Podem que decideixin finalment si estan al costat de la llibertat d’aquesta nació o, per contra, segueixen sent còmplices de la mentida d’una Espanya amiga, plurinacional i plurilingüe. Una mentida, és cert, que els dóna vots i els ha propiciat una nova victòria. Un triomf, tanmateix, amb peus de fang que un dia o altra s’haurà de concretar amb una proposta factible. Esperar eternament l’Espanya fraterna no és viable si volem aturar l’emorràgia social que ens dessagna. Els ‘comuns’ ho saben. Poden fer camí amb nosaltres cap un nou país ple d’oportunitats, o poden quedar-se’n al marge. Nosaltres ja no esperem més.

Finalment, no puc sinó recordar la trista evidència que separats no anem millor. Em direu que Podemos i IU, junts, no han millorat resultats. Sabeu que no és el mateix. La independència és una fita incomparable i transversal que hauria d’apartar qualsevol partidisme fins arribar a l’objectiu. També em podeu retreure que la sobtada generositat de CDC respon més a salvar els mobles que a una genuïna voluntat de sumar esforços. Com el boxador que, estabornit, s’arrapa al contricant per aturar la pallissa. Potser sí, però no veig quina utilitat té per a la independència que ERC es dediqui a segar l’herba sota els peus dels companys de viatge.

Res no es comparable a la força de la unitat. Sabem que és units que podrem. Ens deixem, doncs, de campanyes electorals i ens posem a treballar?.