Ningú no va dir que hagués de ser fàcil. Al revés, sempre havíem dit que hi havia massa eufòria candorosa, que construir un estat amb tot en contra tindria moments de gran dificultat, moments en què hauríem d’afrontar decisions definitives, moments de derrota i moments de glòria. Ara ens toca un moment de replegament de forces, un període de redefinir estratègies, de refer el camí. Però el camí segueix sent davant nostre i encara depèn només de nosaltres arribar fins el final.
Tranquils, doncs, que una ensopegada, per grossa que ens sembli avui, no pot posar en dubte la insubornable voluntat d’un poble a ser lliure. Potser no ens vam imaginar que els entrebancs ens els posarien aquells qui crèiem dels nostres, però qui coneix bona part de les CUP tampoc no se’n pot extranyar massa: el fonamentalisme ideològic ja les té aquestes coses. De fet, és allò tan vell de “antes roja que rota” en versió anticapitalista.
Tot plegat, tot aquest procés que hem fet des del 9N, té un avantatge indiscutible. Cada vegada sabem més bé on som i el tros de camí que encara ens manca, amb qui podem comptar i amb qui no, qui és independentista i qui, potser, a més d’altres coses, també vol la independència. Un matís subtil però determinant quan se’t demana determinació, valentia i prioritzar objectius. Un matís vital quan cal triar –perquè en algun moment s’ha de triar– primer el país.
La pitjor notícia pel procés, ara mateix, seria que ens embranquéssim en l’enèsima baralla entre independentistes. Que la ràbia i l'odi no siguin el nostre patrimoni. Ja hi ha hagut qui les ha exhibides com a argument polític i hem pogut apamar la seva enorme càrrega destructiva.
Preparem-nos, doncs, per a uns mesos difícils, per recuperar el somriure que havia definit la nostra revolució, per tornar a fer creure que només serem un país pròsper i just si som un país lliure. Tenim per davant una feina gegantina, però que ha de ser possible: tornar a ser tots.
Podem fer les anàlisis polítiques més apocalíptiques, podem queixar-nos amargament, amb ràbia si voleu, per l’oportunitat malaguanyada, podem repartir culpes indiscriminadament, podem blasmar els partits, l’ANC, la demagògia o el populisme. Podem fer tot això, esbravar-nos a pleret, però un cop asserenats, caldrà recobrar el somriure de pensar que seguim tenint l’única arma que ens permetrà guanyar: el nostre vot. Que no ens el furtin ni velles coherències ni noves promeses impossibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada