11 de febrer 2016

La pastanaga, mínimament

Diu la dita popular que quan el dit assenyala la lluna, l’estúpid es mira el dit. Deu ser que no em trec de sobre aquell punt d’estupidesa, però darrerament, fart de mirar la lluna infructuosament, m’he acostumat a fixar-me en el dit i, sobretot, en els altres quatre, de dits. I és que als catalans de bona fe, sovint, distrets escrutant la lluna, ens han acabat marcant els cinc dits a la cara. Potser el que és estúpid a aquestes alçades de la pel·lícula és seguir mirant-nos la lluna per molt que els dits que ens l’assenyalen canviïn sovint de direcció.
I qui diu la lluna, diu la pastanaga federalista que impúdicament ens segueixen penjant davant dels nassos, fent veure que no saben que la pastanaga és impossible, bàsicament, perquè fa 300 anys que ja té amo.
Un cop desfet el bolado del Duran i Lleida, li tocava al PSOE brandar la pastanaga. Però es veu que només donava per una frase –mínimament, se’ls va escapar en un atac inusual de sinceritat–. Una frase d’aquelles que, de fet, no diuen ni compremeten a res. No m’estranya que tant Podemos com Ciudadanos hagin trobat tan fantàstic el document programàtic: totes dues formacions de la “nova” política s’han fundat i han crescut en les giragonses demagògiques i l’ambigüitat calculada.
Sovint ens preguntem per què els espanyols respecten els bascos i, en canvi, tenen aquest menyspreu profund pels catalans. La resposta no deixa de tenir el seu punt dolorós: els catalans, històricament, hem estat poc valents en la defensa dels nostres drets. Com la muller que se sap enganyada però fingeix no adonar-se’n per evitar el conflicte, la separació, Catalunya ha fingit, especialment aquestes darreres dècades, que pot atànyer la pastanaga mentre, amansida, segueix tirant del carro.
Caldrà deixar de fingir. O ens agrada tirar del carro –i aleshores no cal que s’escarrassin amb tanta pastanaga–, o ens adonem que no ens cal perseguir la pastanaga espanyola perquè a casa en tenim de ben saboroses. Al final, quan el pal ja no els funciona, s’ho juguen tot a la seducció. Una seducció simulada, bastarda, que es basa en confiscar-nos els drets com a nació.
Ara diuen que miraran, si de cas, si potser més endavant tal vegada parlaran de la possibilitat de començar a pensar en parlar, mínimament, de si podem pretendre ser. Se’n foten. 
Si us plau, oblidem-nos de pastanagues.

Cap comentari: