27 d’octubre 2016

La poteta dels comuns

Hi ha moments històrics en què les ambigüitats polítiques es paguen cares, i si no pregunteu-ho a un PSC que boqueja per no haver entès la transformació social que hem experimentat en els darrers anys. Potser per això –i d’això el PSC també en sap un pou– algunes formacions prefereixen directament la mentida que, segons sembla, en aquest país no té càstig. Si no té pena quan la practiquen els governants, imagineu-vos la impunitat amb què s’hi aboquen aquells partits que no tenen previst governar en un futur immediat. Promeses que són un insult a la intel·ligència campen a cor què vols defensades amb vehemència. Tot per quatre vots. Després ja trobarem com desdir-nos-en. Des del “OTAN, de entrada NO” al “apoyaré”, n’hem vist de tots colors.
Ara li toca el torn als comuns, en ple procés fundacional del que pretén ser la força d’esquerra hegemònica a casa nostra. Saben que no tenen res a pelar si no són capaços d’esgarrapar vots entre les forces limítrofs: PSC, ERC i CUP. I per aconseguir-ho no es deturaran davant nimieses com l’ètica o la honestedat. Per això, la ‘promesa’ de donar suport a un referèndum a casa nostra és l’ham que han llençat tot i esperant que la tradicional innocència catalana els encimbelli amb facilitat. Un nou ‘apoyaré’, vaja.
Però de tant en tant els pot l’inconscient, o vés a saber què, i la poteta els apunta sota la porta. No fa massa el messies lila declarava que, de fet, el referèndum pel que ells advoquen hauria de dur una tercera opció, que ell avançava com “Vol que Catalunya cerqui un encaix constitucional diferent en un model territorial que reculli la realitat plurinacional d’Espanya?”. Si no fos que fa plorar, ni hauria per riure. Aquesta és la proposta de l’Espanya que ens entén? Espanyolisme lampedusià en estat pur.
Ens hem cansat de repetir que qualsevol proposta de referèndum on el que es decideix no depèn de qui vota, és un engany, una burla. Ho sap tothom. Fer la república catalana, depèn de nosaltres. Seguir sent súbdits espanyols, també. Aconseguir una reforma constitucional que implementi “un model territorial que reculli la realitat plurinacional d’Espanya” ja no depèn de nosaltres. És pensament màgic. Ens tornarem a deixar enganyar?