24 de novembre 2016

L'encaix

A mi, ja em perdonaran, però hi ha una cosa, una cosa de base, que no acabo d’entendre en tot això del camí a la sobirania, les enquestes i els dependentistes/unionistes. Els beneficis indubtables de la independècia són tan eloqüents que ningú, ni els més abrandats de la “indisoluble unidad de la patria”, han estat capaços de negar-los. A tots els efectes –i a tot arreu–, disposar d’un estat propi no és garantia de viure millor, esclar, però sí que ho és de tenir les eines per fer-ho i, sobretot, per redreçar situacions desfavorables com ho és aquesta crisi sistèmica a què ens han abocat. L’independentisme ha publicat dotzenes de llibres argumentant fins a l’extenuació que la independència ens permetria ser un país capdavanter en allò que ens proposem. És indiscutible, doncs, que la independència representarà un benefici important pels ciutadans d’aquest país, vinguin d’on vinguin, parlin el que parlin i pensin com pensin. Un benefici econòmic, esclar, però sobretot un canvi radical en quina democràcia ens donem , un canvi que ens retornarà el control dels nostres càrrecs electes i les institucions.
Tanmateix, tossudament, boi la meitat dels catalans sembla que votarien “No” al proper referèndum d’independència. I l’estranyesa em ve, principalment, pel fet que encara és hora que el dependentisme argumenti quins beneficis tenim ara per ser súbdits d’Espanya, o encara, què en treurem de pertànyer al Reino de Espanya en lloc de ser ciutadans de la República Catalana. I no parlo, només, en termes econòmics, però també. En el fons, quan ens queixem de les infraestructures, de la sanitat o l’ensenyament, estem parlant de diners. I ja no parlem del wishful thinking d’un federalisme que ningú no ha explicat i que, sabem perfectament, que mai no podrà ser. No, aquest no és un argument, és una excusa.
Els qui parlen de la qüestió catalana, fins i tot els que ara diuen que en volen dialogar, utilitzen sempre uns termes que ja indiquen el seu profund anhel d'entesa: l’encaix de Catalunya “dins”, el “problema” català, “el desafío”, etc... en són alguns dels més benèvols. Ja s’hi veu una voluntat sincera de bilateralitat i respecte.
Restaré a l’espera, segurament en va, dels centenars de llibres argumentats que m’expliquin com resoldrem els nostres problemes seguint a Espanya. O, al menys, el per què d’un No.