Des de fa uns mesos que es fa córrer la imatge heroica del “català emprenyat” com a paradigma de la nova consciència que ens ha de fer bullir la sang. No queda clar si aquesta consciència és nacional, ciutadana o què, però tothom s’ha apressat a fer-se seu aquest esperit de revolta, aquesta percepció intensa de continuada presa de pèl, d’estafa assumida. Tampoc no acaben de dir-nos si és fruit del patriotisme de pluja fina o d’un molt repensat catalanisme, social per descomptat.
I ja ens tens aquí, amunt i avall, esquivant esvorancs i esllavissades, orgullosos d’haver-nos conegut tan emprenyats. N’estem tant, d’emprenyats, que fins i tot gosem plantar cara a la caverna tot amollant un “yo no me llamo José-Luís” que ja ha entrat a les millors pàgines de la nostra història col·lectiva, despertaferro actualitzat. Llàstima que l’estiu s’ha acabat perquè ja veia ramats de catalans envalentits amb la samarreta que ens obriria les portes de la nova catarsi col·lectiva. Un exèrcit amb un “Jo tampoc no em dic José-Luís” al pit, plomant un AVE que ningú no demanava però que ha esdevingut la gallina a preu d’or que, a més, no ens pon.
No sé qui té tan d’interès a fer veure que els catalans ens hem plantat, cansats de tanta mentida i de tant desgavell. Potser és qui tem que ens adonem de debò del fracàs rotund de la nostra relació amb Espanya. Potser fent-nos creure que hem superat finalment la submissió pretenen retenir-nos més enllà de la vergonya. No ho sé, però el que us puc assegurar és que no he vist enlloc aquest català resolt a prendre el seu propi destí en les seves mans.
Per més que m’hi esforço, només veig corrues interminables de catalans que mansament prenen paciència, que resignadament es queixen a un poder superior del qual emana el bé i el mal de la nostra existència. Prou que cerco, més enllà del malestar i de la incomoditat, el germen de la revolta, l’esperit de l’alliberament, la ferma resolució de no deixar mai més que d’altres prenguin les nostres decisions.
Però, per més que busco, no veig que hàgim decidit plantar-nos, tancar caixa, iradament dir prou, alçar la veu. Només veig la covardia habitual, les eleccions a tocar, la durada efímera de les promeses, la mentida instal·lada al nostre inconscient.
Per més que busco, només trobo catalans resignats.
I ja ens tens aquí, amunt i avall, esquivant esvorancs i esllavissades, orgullosos d’haver-nos conegut tan emprenyats. N’estem tant, d’emprenyats, que fins i tot gosem plantar cara a la caverna tot amollant un “yo no me llamo José-Luís” que ja ha entrat a les millors pàgines de la nostra història col·lectiva, despertaferro actualitzat. Llàstima que l’estiu s’ha acabat perquè ja veia ramats de catalans envalentits amb la samarreta que ens obriria les portes de la nova catarsi col·lectiva. Un exèrcit amb un “Jo tampoc no em dic José-Luís” al pit, plomant un AVE que ningú no demanava però que ha esdevingut la gallina a preu d’or que, a més, no ens pon.
No sé qui té tan d’interès a fer veure que els catalans ens hem plantat, cansats de tanta mentida i de tant desgavell. Potser és qui tem que ens adonem de debò del fracàs rotund de la nostra relació amb Espanya. Potser fent-nos creure que hem superat finalment la submissió pretenen retenir-nos més enllà de la vergonya. No ho sé, però el que us puc assegurar és que no he vist enlloc aquest català resolt a prendre el seu propi destí en les seves mans.
Per més que m’hi esforço, només veig corrues interminables de catalans que mansament prenen paciència, que resignadament es queixen a un poder superior del qual emana el bé i el mal de la nostra existència. Prou que cerco, més enllà del malestar i de la incomoditat, el germen de la revolta, l’esperit de l’alliberament, la ferma resolució de no deixar mai més que d’altres prenguin les nostres decisions.
Però, per més que busco, no veig que hàgim decidit plantar-nos, tancar caixa, iradament dir prou, alçar la veu. Només veig la covardia habitual, les eleccions a tocar, la durada efímera de les promeses, la mentida instal·lada al nostre inconscient.
Per més que busco, només trobo catalans resignats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada