La memòria històrica i el José-Luís

Diu la dita que el poble que oblida els seus errors està condemnat a repetir-los. Els catalans ens hem tornat uns experts en l’oblit sistemàtic, en defugir aquells records que ens són punyents i que ens obligarien a una fermesa incòmoda, políticament incorrecta però nacionalment coherent.
Ens els darrers dies s’han produït dos casos, ben diferents, però alhora comparables, de com som capaços d’oblidar, de disculpar. Això sí, l’única feblesa que sembla disculpable, l’única que ens mereix compassió és la renúncia nacional.
Sense cap mena de dubte que l’Alzheimer és una malaltia demolidora que destrueix allò més íntim: la dignitat de saber-se un mateix. Qui la pateix, qui l’ha de patir, ens ha de merèixer tota mena de solidaritat i tot el suport humà possible. Tanmateix cal saber destriar i no caure en la hipocresia habitual que enalteix el difunt mentre en vida se’l crucificava. Pasqual Maragall té tot el meu afecte personal davant la lluita que afronta, però no per això puc oblidar que va ser sota el seu mandat que l’independentisme va ser perseguit per tal d’oferir al món uns Jocs Olímpics espanyols; que va fer tots els esforços possibles per amagar al món la realitat d’una nació que mirava el seu futur amb optimisme. No hem d’oblidar el suggeriment que TV3 emetés també en espanyol o que les seves caòtiques propostes federalistes, simètriques o no, només obeïen al desig de contrarestar maldestrament un independentisme creixent. Pasqual Maragall ha estat un demagog espanyolista, un botifler, que ha dedicat els seus esforços polítics a perpetuar la nostra submissió a Espanya. La seva malaltia, tristíssima, no pot fer que ara aplaudim el polític. Siguem al costat de l’home, però afrontem la història amb coherència.
El mateix podríem dir d’en Josep-Lluís Carod-Rovira. Que un estirabot teatral de cara al Consell Nacional ens el faci ara el salvador de la pàtria és d’una mesquinesa decebedora. Qui és l’artífex de l’agenollament nacional que viu aquest país, collonades de pluja fina incloses, no pot ara fer-se perdonar tantes renúncies tot “marcant paquet” davant de quatre espanyols carregats de tòpics. És al Parlament on es defensa la nació. És davant els castellans del govern espanyol on cal demostrar la fermesa.
Siguem coherents: la memòria històrica comença ahir.