Papers, mentides i cintes de vídeo

És fascinant la capacitat que tenim els catalans d’entomar-les per totes bandes sense ni gairebé immutar-nos. Amb aquell posat mesell que ens avergonyeix com a nació acceptem qualsevol mentida, qualsevol excusa sota aquell mític “el nostre mal no vol soroll”. La por ancestral a qualsevol canvi, a reclamar sense subterfugis els nostres drets arrabassats, ens fa sovint una nació covarda que s’inclina submissament davant dels seus agressors enmig de proclames d’una fermesa que després mai no practiquem.
Els nostres representants polítics ens han deixat a l’estacada. Els qui ara pontifiquen des de l’oposició, s’empassaven gripaus més grossos mentre manaven. D’altres només bramen, però s’acoquinen quan tenen l’oportunitat de canviar les coses. És tan fàcil ser valent des de l’oposició com condescendent des del govern. Però és al govern, dirigint el país, on es demostren les conviccions. Tenim tan assumida la nostra pròpia subsidiarietat que temem governar. No constuirem res des d’una oposició ploramiques que només sap queixar-se. Som aquell davanter que es marca ell sol.
Entre les excuses d’uns i la fatxenderia d’altres, només la societat civil manté el pols d’un país que no es resigna al trist espectacle de la renúncia constant. El català emprenyat, tan de moda ara, no troba ningú que aplegui tota la indignació acumulada, es planti, i etzibi un clamorós “ja n’hi ha prou!”. Algú que no tingui com a valors suprems l’estabilitat institucional. Algú que li digi al PSC que és impúdic el silenci dels seus ministres a Espanya quan ens diuen que d’allò dels papers de Salamanca, la llei, la promesa, doncs que “va a ser que no”. Algú que defensi els qui, sota una veritat com un temple, “els catalans no tenim rei”, expressin pacíficament el rebuig a qui ens nega l’existència tot cremant qualsevol símbol. Ja hem oblidat el repulsiu “nunca fue el castellano lengua de imposición”?
Necessitem una classe política que s’indigni de veritat quan una jutgessa obliga la víctima a declarar en espanyol per respecte a qui va “matar catalanufos”. Gent que no es disculpi per fer fora de Catalunya Ràdio algú que, després de 33 anys a casa nostra, defensa que no cal parlar en català a la ràdio nacional.
Com direm tots la setmana vinent al Sant Jordi, “la nació catalana diu PROU”.