16 de novembre 2007

Autoindeterminació

El catedràtic de la UPF, Ferran Requejo, va definir la situació en què està immers el catalanisme amb una genialitat: autoindeterminació. Ho feu en les jornades que Òmnium va celebrar la setmana passada. Un Òmnium que ha estat navegant en les turbulències que darrerament acompanyen el futur de la nació en un estat de somnolència preocupant. Aquest és un dels factors que més ha contribuït al desconcert polític en què ens hem instal·lat. El catalanisme, que ha estat al llarg del segle XX un motor de progrés i modernització del país, mancat sovint del poder polític necessari, s’ha nodrit constantment d’una societat civil generosa i valenta que va anar construint cada una de les eines de reconstrucció nacional de què disposem avui.
Quan més clarament semblava que, finalment, des de les institucions es podia prendre el relleu en aquesta tasca feixuga, ara resulta que li hem agafat el gust a això de figurar i ens debatem, inútilment, en la incertesa sense definir-nos mai del tot. Aquesta mateixa societat civil, esclava de subvencions i prebendes, ha acabat niant enveges, rancúnies i tota mena de baralles domèstiques, que l’han abocada al més absolut fracàs. Perquè, siguem clars, l’actual estat de recel i manca de col·laboració entre els qui mouen els fils de tantes organitzacions, entre la intel·lectualitat que hauria de dibuixar-nos el full de ruta, no és res més que l’expressió clara de la impotència i el fracàs d’un model nascut durant la transició però que es troba a hores d’ara completament esgotat. La constatació de la impossibilitat d’entesa estratègica, –i no parlo de govern–, entre CiU i ERC com a símbols de dues maneres d’entendre el catalanisme, no fa sinó palesar la manca d’un projecte nacional de mínims que pugui ser assumit per totes les forces catalanistes.
I en aquestes circumstàncies, no hi ha res més rendible políticament que la indeterminació, la autoindeterminació.
Per contra, la determinació clara d’altres nacions europees que ara dibuixen amb nitidesa el seu projecte de futur nacional, ens hauria de fer veure que s’ha acabat el temps de l’ambigüitat. Ha arribat l’hora que, tots, ens qüestionem quin és el futur que volem pel nostre país i ens adonem que només un projecte basat en la unitat, la generositat i la valentia, poden dur la nostra nació a la independència.

Cap comentari: