23 de novembre 2007

Montilla és espanyol

No entenc de cap de les maneres el devessall d’adhesions que ha despertat la conferència que va pronunciar el president de la Generalitat a Madrid. Si féssim cas de comentaristes i polítics de tota mena, sembla que en José Montilla s’ha convertit, de la nit al dia, en el més abrandat dels independentistes. Tot perquè va pronunciar la paraula màgica: desafecció. Ara resulta que cap president no havia gosat parlar tan clar, ni havia defensat la dignitat nacional com ho ha fet en Montilla. Són els miracles del màrqueting i del saber fer de la necessitat virtut.
A ningú no se li escapa que s’apropen eleccions i tant Esquerra com el PSC es temen un nou càstig pel pedregar on ens trobem. Refiats que ningú d’aquí no es llegirà el discurs de marres, han inventat un Montilla convers que serveix tant als uns com als altres. Pel PSC demostraria la seva independència del PSOE, per a ERC la seva teoria que pactant amb l’espanyolisme es fan sobiranistes.
Però la realitat és tossuda com una mula i, a l’inrevés del que prometia la campanya socialista, ens volen fer empassar paraules quan els fets són que l’endemà el PSC segueix sent el PSOE o que en Zapatero se’n fot de Rodalies.
Si algú es pren la molèstia de llegir la intervenció d’en Montilla, hi trobarà una patètica justificació de la tanta feina que ha fet el tripartit. El per què es justifica a Madrid ens hauria de fer entendre moltes coses. Com a bon espanyol, espieta a casa nostra, es mostra preocupadíssim pel “risc de desafecció” dels catalans. Exercint d’encarregat que va a passar comptes, s’escarrassa a tranquil·litzar la metròpoli (“es la ambición social y no otra cosa la que inspira nuestra exigencia”, “no existen razones para creer que Catalunya vaya a dejar su papel motor”). Això sí, alertant de “el auténtico peligro para la unidad de España” que el fa “advertir de las graves consecuencias políticas (...) de una desafección”. És això sobiranisme?
Montilla és un espanyol que pateix per la unitat de la pàtria, la seva, i ha anat a Madrid a avisar que aquí en comencem a tenir els dallonsis plens i que potser no ens podrà controlar. I per si algun espanyol s’ho començava a rumiar, els deixa ben clar que “a España le conviene Catalunya como motor de crecimiento y desarrollo”. Per seguir pagant, vaja. Més clar, l’aigua.
I aquest és qui han fet president de la Generalitat.