30 de novembre 2007

La Casa Gran i la crisi immobiliària

A hores d’ara no deu quedar al país ningú que no hagi opinat de la conferència d’Artur Mas. Opinions de tota mena però, a excepció evidentment del PSC, totes en termes més aviat elogiosos. Sembla que ningú no s’esperava que això de la refundació del catalanisme anés més enllà d’un simple eslògan de precampanya.
La veritat és que, rellegida la llarga intervenció, no ens podem pas queixar del gir aparentment sobiranista que sembla encarar Convergència. Les bases, cal reconèixer-ho, fa temps que ho exigeixen. El discurs va ser sòlid i ben trenat, amb la dosi justa d’ambigüitats habituals a CiU, però amb una clara vocació nacional i amb concrecions que esdevenen compromisos de país. El to engrescador empenyia a creure de nou en un país ara adormit, cansat i decebut.
Tanmateix, la novetat ha estat escassa. El que va dir en Mas, fa molt de temps que ho diuen a ERC i més encara ara que s’han tornat prudentment possibilistes. És clar que és molt important que ara ho digui també Convergència. Si mai avancem com a nació ha de ser amb la connivència de totes les forces nacionalistes, però després de tanta giragonsa, després de tanta abaixada de pantalons, no ens podem conformar amb subtileses i mitges paraules. La regeneració democràtica que tant es pregona, ha de començar per dir les coses pel seu nom i si aspirem a la independència cal dir-ho clarament. I si no, no juguem més amb eufemismes enfosquidors.
Hi ha darrerament una curiosa unanimitat en l’estratègia que des del nacionalisme català se’ns vol imposar: evitar el mot independència. Cal, ens diuen, convèncer de la bondat d’avançar nacionalment aquells qui viuen a casa nostra i no se senten nacionalment catalans. I per fer-ho, reblen, cal dissimular les nostres intencions últimes i fer-los veure les incomodidats, el mal negoci de ser espanyols.
No siguem il·lusos. Tothom sap que no hi ha cap país que pugui viure la seva nació en plenitud sense disposar de la sobirania plena. I això vol dir la independència, un estat propi. Quin sentit té si no el “dret a decidir”? Per seguir sent una colònia espanyola no ens cal decidir res.Ens manca l’autoestima d’altres nacions que no s’avergonyeixen de ser. No ens cal amagar res. Tothom entén, els forasters que viuen a casa nostra també, que estimar la nació duu a voler-la lliure. I a qui no entén això tan elemental, no el convencerem amb el patriotisme social.
La nostra convicció és l’única força que els pot fer comprendre.

Cap comentari: