La responsabilitat d’Esquerra

L’interès pel que anomenem política no ha estat mai massa elevat a casa nostra. La transició fou un miratge. Aviat la desil·lusió anà substituint l’empenta i, entre la gent compromesa nacionalment, s’escampà el que en Toni Strubell batejà com “El cansament del catalanisme”. Durant anys, només l’esquerra independentista presentava una alternativa clara però radicalitzada i marginal. L’espanyolisme del PSC i l’abús d’un peix al cove ple de renúncies per part de CiU s’afegiren a la sensació que era difícil anar més enllà. S’instal·là l’apatia, l’oasi català. Però la qüestió nacional seguia pendent.
En aquest context es produeix un canvi històric en certs sectors de l’independentisme. Gent diversa, cansada de picar pedra a l’ombra, entén que només des de la normalitat democràtica, des de les institucions, aconseguirem el suport suficient i majoritari per avançar nacionalment. Amb ells ERC fa el salt i normalitza un horitzó nacional fins aleshores utòpic: la independència. ERC encarnà l’esperança, la transparència, les idees posades al servei d’aquest poble amb honestedat i fermesa, amb pragmatisme però sense renúncies.
I aleshores vingué el Tripartit i després l’altre, i tot se n’anà en orris.
No per la conveniència del pacte, sinó pel resultat. Qui va creure’s que el catalanisme social faria créixer l’independentisme entre l’electorat del PSC veu ara com ERC calla i renuncia. Qui apostava per una majoria nacional al Parlament no entén l’afició sobtada pel càrrec.
Tot plegat ha dut la desil·lusió a qui prefereix el xàfec a la pluja fina. ERC, a l’ull de l’huracà, sense premsa amiga, ara rep per totes bandes i amb ella el sobiranisme tranquil, desinhibit, transversal. S’ha fet Esquerra la principal responsable del moment de desorientació que viu aquest país. Havia de ser conscient que, havent-se atorgat en exclusiva la representativitat de l’independentisme, seria blanc de totes les mirades. ERC no es podia permetre decebre un país il·lusionat, però ha optat per la giragonsa i el poder. Qui ens vol espanyols ho ha aprofitat per furgar la ferida i han escampat de nou la fatiga nacional.

Sortosament, hi ha vida més enllà d’aquesta ERC. El sobiranisme està cansat, però no ens creguem el desànim.