Creure's el Penedès

Diumenge passat tancava espectacularment la primera edició del VIJAZZ PENEDÈS. Fou un final gairebé èpic. Sota una pluja fina i un devessall de funk, una plaça Jaume I plena de gom a gom rubricava un dels esdeveniments més importants dels que hem vist a Vilafranca en molts anys. No cal ser un gran afeccionat al jazz, per adonar-se de la brutalitat del que hem sentit a la vila aquest darrer cap de setmana. I a més gratuïtament! Autèntiques figures de primer nivell mundial han omplert un majestuós escenari en un entorn magnífic, d’una plasticitat que arrodonia el so i les aromes dels nostres vins. Per uns moments no vam tenir res a envejar a festivals del prestigi de Donosti o Gasteiz.
Cal felicitar efusivament els organitzadors, a més de l’encert musical, per la genïalitat de no fer d’aquest un festival de jazz més, sinó que el valor afegit que aportava la promoció desinhibida però franca dels nostres vins i caves feia encara més llaminer acostar-se aquest cap de setmana al Penedès.
Però encara cal felicitar-los més per la gosadia que han tingut de pensar en clau penedesenca, sense complexos, amb la seguretat de saber-se amb la potència suficient per jugar a primera divisió.
Massa sovint el nostre empresariat s’ha acabat creient el missatge polític de supeditació que des de les nostres intitucions locals s’ha volgut donar del Penedès. D’aquesta manera, hem acabat assumint que només podem ser un apèndix de l’àrea metropolitana o que només podem ser presents al món a través de convidar personatges esperpèntics d’un star-system espanyol i espanyolitzador. I no parlem de les constants mostres de vassallatge que han dut l’hereu borbó a visitar la colònia en massa ocasions. Aquest regionalisme tronat, ara amb vernís multicultural, que penja amb desgana, finalment, una ridícula pancarta provegueria proporcional al seu entusiasme. Com si el Penedès no existís si no pot emmirallar-se en la Barcelona cosmopolita, assèptica nacionalment, de pur decorat i postal per turistes de sangria.

Haurien de prendre’n nota els nostres polítics locals i tots aquells que discuteixen la viabilitat de la Vegueria pròpia. Aquest cap de setmana era més evident que mai que el Penedès té la força i la il·lusió suficient per esdevenir el que vulgui ser. Que ja és major d’edat i que no necessita tuteles.