27 d’abril 2007

Quan el mal ve d'Almansa

El 25 d’abril de 1707, fa tres-cents anys justos, les tropes catalanes eren derrotades per l’aliança franco-espanyola de Felip V que, d’aquesta manera, iniciava l’ocupació del territori català. La resistència fou ferotge, acarnissada. Els nostres avantpassats van defensar amb la pròpia vida la seva independència, la nostra llibertat. Però les forces eren desiguals: set anys més tard, queia Barcelona i finalment, el 1715 ho feia Mallorca. La federació catalano-aragonesa, els Països Catalans, com a entitat nacional independent, passava a la història sota la repressió i el derecho de conquista dels espanyols. El Decret de Nova Planta n’estipularia els termes: persecució sense treva a la pròpia existència del fet català; un dels primers genocidis nacionals de la història moderna. Això sí, si pot ser “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Sovint, als qui recordem d’on venim i quina és la raó que ens trobem on som ara, se’ns titlla d’essencialistes, d’identitaris. Però ja ho cantava el Raimon que “qui perd els orígens, per la identitat”. I la nostra identitat nacional es forja en la nostra història. Com fan tots els pobles amb un mínim d’autoestima. No em sorprèn que els espanyols procurin que oblidem que la nostra espanyolitat es fonamenta en l’ocupació, en la derrota, però que els propis catalans no volguem recordar que un dia vam ser lliures ens hauria de fer veure fins a quin punt la repressió, el càstig continu, el mesnypreu i la submissió s’han acabat instal·lant a l’ànima dels catalans.
Recordar. No per llepar-se les ferides arraulits en la nostra impotència, sinó per ser conscients de la dignitat d’un poble que, tres-cents anys després, segueix ben viu. Perquè els anys no legitimen la injustícia, ni aigualeixen els nostres drets. Som la mateixa nació que érem i encara tenim tot el dret a ser el que vulguem.
Recordar. Per ser conscients que som els hereus dels qui van vessar la sang per defensar el nostre dret a ser. Per denunciar que el rei d’Espanya, que tan estimen alguns penedesencs, és l’hereu directe de qui ens el va arrabassar la nostra llibertat, de qui va passar a sang i foc pobles i viles. Un rei que –no ho oblidem-, de la mà del dictador, ha assumit sense escrúpols tres-cents anys d’ignomínia.
Potser ja és hora que diguem prou.

Cap comentari: