El devassall d’adjectius que ha merescut la darrera boutade protagonitzada per ERC, va de la perplexitat al ridícul, passant per la vergonya i el patetisme. Tanmateix, potser s’ha fet massa broma fàcil amb la qualitat dels calçots i no s’ha parat prou esment a la immensa tristor que ens hauria d’haver provocat una utilització tan barroera de les legítimes aspiracions a l’autodeterminació que molts encara mantenim ben vives.
Que ERC estigui en un estadi potsnacional en què les aspiracions històriques dels seus militants i simpatitzants i de bona part del país que els havia fet confiança, puguin ser escarnides i utilitzades com a moneda de canvi en una picabaralla de pati d’escola, ens hauria de fer reflexionar definitivament sobre la idoneïtat de l’actual direcció del partit que s’ha presentat fins avui com a referent únic de l’independentisme.
Ara, tot el llegat, tota la feina que pausadament havia convertit l’independentisme en una opció de govern creïble, tots els esforços de tanta gent es llencen per la borda. I es llencen per diluir-se com a satèl·lit d’un PSC que no ha renunciat a cap dels seus postulats més espanyolistes per convèncer uns sobiranistes que s’han emborratxat de cadira quan han tocat el poder de debò.
La vergonya de veure com es forçava el Parlament a votar, per primer cop, contra el dret d’autodeterminació per un tactisme electoral que fa venir basques, ha estat demolidora. El trist espectacle no fa més que desil·lusionar més gent cada dia i allunyar-los d’una política imprescindible si volem avançar nacionalment. L’anestèsia només beneficia qui ens vol morts, qui remena les cireres de fa anys, qui té el poder per aconseguir que res no canviï, que res no avanci.
L’assoliment de la sobirania que ens pertoca no pot refiar-se d’unes estructures de partit que han traït les aspiracions més elementals de la nació, que menteixen impúdicament quan els convé. Però, alhora, hem de ser molt concients que la nostra societat no pot permetre’s el luxe del constant desprestigi dels mecanismes bàsics de la democràcia com a eina fonamental per l’assoliment del nostre alliberament nacional.
La responsabilitat és ara de la societat civil. Només a partir d’aquí podem començar a pensar en construir la nació que batega sota la crosta dels partits.
Que ERC estigui en un estadi potsnacional en què les aspiracions històriques dels seus militants i simpatitzants i de bona part del país que els havia fet confiança, puguin ser escarnides i utilitzades com a moneda de canvi en una picabaralla de pati d’escola, ens hauria de fer reflexionar definitivament sobre la idoneïtat de l’actual direcció del partit que s’ha presentat fins avui com a referent únic de l’independentisme.
Ara, tot el llegat, tota la feina que pausadament havia convertit l’independentisme en una opció de govern creïble, tots els esforços de tanta gent es llencen per la borda. I es llencen per diluir-se com a satèl·lit d’un PSC que no ha renunciat a cap dels seus postulats més espanyolistes per convèncer uns sobiranistes que s’han emborratxat de cadira quan han tocat el poder de debò.
La vergonya de veure com es forçava el Parlament a votar, per primer cop, contra el dret d’autodeterminació per un tactisme electoral que fa venir basques, ha estat demolidora. El trist espectacle no fa més que desil·lusionar més gent cada dia i allunyar-los d’una política imprescindible si volem avançar nacionalment. L’anestèsia només beneficia qui ens vol morts, qui remena les cireres de fa anys, qui té el poder per aconseguir que res no canviï, que res no avanci.
L’assoliment de la sobirania que ens pertoca no pot refiar-se d’unes estructures de partit que han traït les aspiracions més elementals de la nació, que menteixen impúdicament quan els convé. Però, alhora, hem de ser molt concients que la nostra societat no pot permetre’s el luxe del constant desprestigi dels mecanismes bàsics de la democràcia com a eina fonamental per l’assoliment del nostre alliberament nacional.
La responsabilitat és ara de la societat civil. Només a partir d’aquí podem començar a pensar en construir la nació que batega sota la crosta dels partits.
Que potser esperaven que pleguaríem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada