La setmana passada ERC presentava a Vilafranca la seva flamant candidatura a les properes municipals. Oficiava la litúrgia en Francesc Llopart, polític perspicaç i millor polemista. S’hi comptava una important presència de gent del partit, simpatitzants i curiosos, expectants davant la nova etapa.
També hi havia destacadíssimes absències, malgrat el seguit de reconeixements que en Carod va dedicar a l’equip sortint, en especial a Ramon Xena. Els elogis d’en Pep Quelart no ho van ser tant, d’exhuberants. Cortesia escassa per marcar territori.
Carod va obrir el foc amb un discurs corporatiu, fingidament engrescador, massa funcionarial, repetit massa cops. No vaig poder estar-me de pensar què se n’havia fet del millor orador del parlamentarisme català des de la República. En Carod agreja. Duu a la cara una mena d’emprenyament que li puja de l’estómac i que dóna als seus discursos un aire impertinent, de violència continguda. La pluja fina no deu amarar prou. És més fàcil ser brillant des d’una oposició que no havia de demostrar res. És senzilla la coherència si no hi ha fets per contrastar.
També hi havia destacadíssimes absències, malgrat el seguit de reconeixements que en Carod va dedicar a l’equip sortint, en especial a Ramon Xena. Els elogis d’en Pep Quelart no ho van ser tant, d’exhuberants. Cortesia escassa per marcar territori.
Carod va obrir el foc amb un discurs corporatiu, fingidament engrescador, massa funcionarial, repetit massa cops. No vaig poder estar-me de pensar què se n’havia fet del millor orador del parlamentarisme català des de la República. En Carod agreja. Duu a la cara una mena d’emprenyament que li puja de l’estómac i que dóna als seus discursos un aire impertinent, de violència continguda. La pluja fina no deu amarar prou. És més fàcil ser brillant des d’una oposició que no havia de demostrar res. És senzilla la coherència si no hi ha fets per contrastar.
Tancava l’acte la posada de llarg de la candidatura vilafranquina. Amb més emoció que programa Pep Quelart apuntava, neguitós, la línia mestra de la proposta republicana: l’equidistància a la vilafranquina. Deia en Quelart “aquí hi ha uns que diuen que tot està bé i uns altres que diuen que tot està malament; a ERC pensem que ni tot està bé ni tot malament. Conservarem allò que s’ha fet bé i canviarem allò equivocat.” Felicitats. Gran argument polític... que comparteix tothom. Ni el socialista més sectari et dirà que tot està bé ni el convergent més destructor ho troba tot malament.
S’equivoca ERC si pensa que ens tornarà a enredar amb aquesta equidistància interessada, amb aquest estar-se al mig a veure-les venir. El que cal exigir a un polític és compromís i projecte. En les properes eleccions a Vilafranca caldrà triar entre dos models de futur per la nostra vila. I Esquerra, Pep, si vol el nostre vot, haurà de decidir-se finalment per un dels dos models. No per plegar-s’hi i dissoldre-s’hi com fins ara, sinó per millorar-lo, per modificar-lo, per empentar-lo.
Els vilafranquins tenim dret a saber quin futur ens fareu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada