Sovint, davant les diferents opcions electorals que se’ns presenten, hi ha el desencís generalitzat que ens duu a pensar que qualsevol opció farà el mateix, que “tots són iguals”. És una resignació certament provocada per tantes desil·lusions, tantes renúncies, tantes promeses traïdes...
A Vilafranca, tanmateix, us puc assegurar que no és així. Aquests dies que m’he hagut d’acostar a les diferents formacions amb el “Compromís per Vilafranca” a les mans, us faríeu creus de la il·lusió, dels projectes imaginatius, de les ganes de treballar per fer de Vilafranca una vila per sentir-se’n orgullós, per viure-hi, una vila pensada per a les persones. A Vilafranca, no tots són iguals.
A Vilafranca hi ha qui té projecte. No és pas alternatiu. Per ser-ho caldria que els qui han ostentat el poder gairebé 30 anys en tinguessin, i no és així. Per tenir un projecte has d’estimar la vila, la seva història, el seu paisatge, la seva gent. Si el que vols és canviar-la com un mitjó, integrar-la a la zona metropolitana i que s’assembli a Cornellà, és que primes els interessos de partit, el manteniment de la cadira, el municipalisme basat en la recaptació impositiva. Fer-ho en nom d’una pretesa “esquerra” ja no és suficient, ja no enganya ningú.
Vilafranca vol tornar a respirar, a sentir-se lliure, a saber-se capital d’un paisatge que hem estimat i que veiem com se’ns destrueix dia a dia. Vilafranca vol una rambla àmplia però sense provocar el caos circulatori, vol ser moderna però que això no signifiqui trinxar carrers amb edificis de 9 plantes, vol tenir ràdio i televisió però sense que les informacions hagin de passar primer per alcaldia. Vilafranca ha de treure’s la mordassa, aixecar-se de nou i prendre les regnes del futur que vol construir. Un futur fet de vinyes i país, de llengua i tradicions, de carrers nets i places lluminoses, d’universitat i museus, de serveis que serveixin.
Diumenge tindrem l’oportunitat de donar pas a aquesta nova Vilafranca pensada des de les persones, pensada amb mirada penedesenca, orgullosa del seu passat i del futur que vol construir, acollidora però amb la fermesa i la dignitat de saber-se d’un país que és a punt d’esclatar i mostrar-se al món tal com és.
S’ha acabat la resignació, ja n’hem tingut prou de mediocritat, de grisor, de sentir-nos acorralats.
A Vilafranca, tanmateix, us puc assegurar que no és així. Aquests dies que m’he hagut d’acostar a les diferents formacions amb el “Compromís per Vilafranca” a les mans, us faríeu creus de la il·lusió, dels projectes imaginatius, de les ganes de treballar per fer de Vilafranca una vila per sentir-se’n orgullós, per viure-hi, una vila pensada per a les persones. A Vilafranca, no tots són iguals.
A Vilafranca hi ha qui té projecte. No és pas alternatiu. Per ser-ho caldria que els qui han ostentat el poder gairebé 30 anys en tinguessin, i no és així. Per tenir un projecte has d’estimar la vila, la seva història, el seu paisatge, la seva gent. Si el que vols és canviar-la com un mitjó, integrar-la a la zona metropolitana i que s’assembli a Cornellà, és que primes els interessos de partit, el manteniment de la cadira, el municipalisme basat en la recaptació impositiva. Fer-ho en nom d’una pretesa “esquerra” ja no és suficient, ja no enganya ningú.
Vilafranca vol tornar a respirar, a sentir-se lliure, a saber-se capital d’un paisatge que hem estimat i que veiem com se’ns destrueix dia a dia. Vilafranca vol una rambla àmplia però sense provocar el caos circulatori, vol ser moderna però que això no signifiqui trinxar carrers amb edificis de 9 plantes, vol tenir ràdio i televisió però sense que les informacions hagin de passar primer per alcaldia. Vilafranca ha de treure’s la mordassa, aixecar-se de nou i prendre les regnes del futur que vol construir. Un futur fet de vinyes i país, de llengua i tradicions, de carrers nets i places lluminoses, d’universitat i museus, de serveis que serveixin.
Diumenge tindrem l’oportunitat de donar pas a aquesta nova Vilafranca pensada des de les persones, pensada amb mirada penedesenca, orgullosa del seu passat i del futur que vol construir, acollidora però amb la fermesa i la dignitat de saber-se d’un país que és a punt d’esclatar i mostrar-se al món tal com és.
S’ha acabat la resignació, ja n’hem tingut prou de mediocritat, de grisor, de sentir-nos acorralats.
Diumenge, votem canvi !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada