Escric això encara corprès per la impressionant manifestació a València aquest dissabte d’un maig primaveral. Setanta mil catalans, la immensa majoria del País Valencià, omplírem els carrers amb un crit unànim: “Ja n’hi ha prou!”. Recordàvem 300 anys de sotmetiment, quan el mal vingué d’Almansa. Un mal profund i llarg que encara avui ens té lligats.
Érem molts, moltíssims. Més dels que voldrien. Maulets d’una nova batalla en aquesta llarga lluita per les nostres llibertats nacionals. Érem senyeres i estelades, Països Catalans al cor, muixeranga, llengua, país. València bategava com mai, no només contra un PP que l’ha trinxada, sinó retrobant-se nació que ja en té prou, que tres-cents anys són massa.
Pensava en tants catalans del Principat que reneguen del País Valencià. Aquest ha estat el gran triomf del PP: fer-nos creure que ja no hi queda país, que tot és perdut. Però hauríeu d’haver vist com l’esperança, el convenciment de la victòria, els lluïa als ulls. Malgrat les nostres dimissions, les nostres absències, València s’arrapa a les seves arrels, a la nostra història, i s’alça descarada i fresca com un vers d’Estellés, per donar-nos lliçons de dignitat.
Quan recordem que el país no s’acaba al Sénia serem imparables de nou. Al sud sempre ho han sabut. Tot i deixar-los sols a la Carrasqueta defensant TV3 sota la tempesta i la Guàrdia Civil, tot i la nostra mirada displicent, pagats de creure’ns mentre reculem sense immutar-nos. Tot i l’oblit feridor i constant, el País Valencià sempre ens acull amb els braços oberts i té la gosadia de fer-nos un Octubre al cor de la València del PP, un centre cultural que es creu el país i que aquí al Principat som incapaços de bastir.
A València, per unes hores, vam ser un sol poble de nou. Recordàvem la derrota, sense planys, conscients que –com fa la dita– “el record de la derrota ens obliga a la victòria”. El 1707 començava pel País Valencià la pèrdua de les nostres llibertats, tres-cents anys després la reconstrucció nacional ha de començar també pel País Valencià. De la mateixa manera com a Almansa vam defensar el país, els catalans del Principat hem de tornar a mirar-nos com un sol poble, a assumir la nostra nació plenament. Només així recobrarem el que ens van prendre.
Érem molts, moltíssims. Més dels que voldrien. Maulets d’una nova batalla en aquesta llarga lluita per les nostres llibertats nacionals. Érem senyeres i estelades, Països Catalans al cor, muixeranga, llengua, país. València bategava com mai, no només contra un PP que l’ha trinxada, sinó retrobant-se nació que ja en té prou, que tres-cents anys són massa.
Pensava en tants catalans del Principat que reneguen del País Valencià. Aquest ha estat el gran triomf del PP: fer-nos creure que ja no hi queda país, que tot és perdut. Però hauríeu d’haver vist com l’esperança, el convenciment de la victòria, els lluïa als ulls. Malgrat les nostres dimissions, les nostres absències, València s’arrapa a les seves arrels, a la nostra història, i s’alça descarada i fresca com un vers d’Estellés, per donar-nos lliçons de dignitat.
Quan recordem que el país no s’acaba al Sénia serem imparables de nou. Al sud sempre ho han sabut. Tot i deixar-los sols a la Carrasqueta defensant TV3 sota la tempesta i la Guàrdia Civil, tot i la nostra mirada displicent, pagats de creure’ns mentre reculem sense immutar-nos. Tot i l’oblit feridor i constant, el País Valencià sempre ens acull amb els braços oberts i té la gosadia de fer-nos un Octubre al cor de la València del PP, un centre cultural que es creu el país i que aquí al Principat som incapaços de bastir.
A València, per unes hores, vam ser un sol poble de nou. Recordàvem la derrota, sense planys, conscients que –com fa la dita– “el record de la derrota ens obliga a la victòria”. El 1707 començava pel País Valencià la pèrdua de les nostres llibertats, tres-cents anys després la reconstrucció nacional ha de començar també pel País Valencià. De la mateixa manera com a Almansa vam defensar el país, els catalans del Principat hem de tornar a mirar-nos com un sol poble, a assumir la nostra nació plenament. Només així recobrarem el que ens van prendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada