07 de setembre 2007

Cinc anys de Marxa

Dilluns celebrarem a Vilafranca la 5a Marxa de Torxes. En només cinc anys, la Marxa ha esdevingut l’acte, en commemoració de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals, més multitudinari dels que es fan a la nostra comarca. I ho és malgrat -o potser degut a- el seu evident caire sobiranista. Es fa estrany, en una societat que diuen indolent i poruga, com una acte amb un clar component polític de reivindicació nacional és capaç d’aglutinar gent diversa de totes les procedències ideològiques. I no poca, com voldrien alguns.
La unitat d’acció, tan cercada en aquests moments de desconcert polític, es dóna gairebé d’una manera natural en un acte que volgudament ha buscat la transversalitat que necessàriament ha de comportar tot procés d’alliberament nacional. Cap moviment cap a la independència ha reeixit des de la divisió, des del tacticisme de mirada curta.
Ens queixem sovint de l’autisme en què viuen els nostres representants polítics, de com ignoren sistemàticament el que al carrer és un clam nítid i sense ambigüitats. Encara és més descarnat el seu abandó quan parlem de l’inajornable procés de rearmament moral del catalanisme. Cal posar fi, definitivament, al caïnisme que enverina el debat polític, cal retrobar la clara visió de l’horitzó comú que el poble mai no ha deixat de mirar. En aquestes hores de baixa autoestima, en aquest moment trascendental de la nostra història on, soterradament, es debat la nostra continuïtat com a nació, cal apel·lar de nou a la generositat i el patriotisme per alçar-nos més forts encara i fer el pas definitiu del nostre alliberament.
Al carrer estem a punt. Dilluns ho tornarem a demostrar. Però de res no servirà si els nostres representants s’entesten en el consens estèril, en un pragmatisme poruc. Qui té por de la llibertat? No és pas el poble, que s’esgargamella incansablement. Ja no ens valen subterfugis vagues. No renunciarem al nostre futur per la covardia dels nostres líders. Ara cal coratge i dignitat.
La Marxa, any rere any, modestament, ha donat exemple del camí a seguir si volem avançar en la nostra normalització nacional: la unitat com a bandera, la nació com a estendard.

Sortim de nou al carrer i que cada torxa sigui una veu del clam inequívoc d’un poble que exigeix ser escoltat.

Cap comentari: