15 de juny 2007

La gran decepció

Si res no ho atura i es produeix un improbable miracle, aquest cap de setmana assistirem impàvids a una de les decepcions més grans dels darrers anys. I no és pas que no hi estiguem acostumats darrerament, els catalans, a les decepcions. N’hem tingut de tots colors i per a tots els gustos. Però aquest cop tot semblava tan fàcil, tan plàcid. Ens havíem cregut que finalment tota la feina d’anys, tota la lluita diària i constant, tindria la justa recompensa de veure com s’avança, com el camí traçat llargament ens acompanyava inexorable; que aquest era un dels primers èxits del triomf final que tenim a l’abast.
És molt difícil que, en els propers anys, tornem a tenir una oportunitat com la que ara perdrem. És molt poc probable que els qui fan escarafalls de la nostra manera de ser, de la nostra forma de sentir, tornin a donar-nos l’oportunitat de canviar les tendències llargament covades, com han fet aquest cop. I és tan difícil, tan llarg i costós arribar on hem arribat, que el sentiment de desfeta encara fa més mal. És tan decebedora la constatació que tampoc no pots refiar-te de qui creus que fa camí amb tu. Sobretot quan has tingut la glòria a tocar i sents com se t’esmuny entre els dits, perplex de tanta arrogància.
Si, noi, si Sant Fèlix no hi fa més que nosaltres, aquest cap de setmana el Barça haurà regalat miserablement la lliga a un dels Real Madrid més espanyolista dels darrers temps.
Ah, per cert, també, amb tota seguretat, la CUP haurà regalat l’alcaldia i un nou mandat al PSC de Marcel Esteve. Una CUP embriaga encara d’un èxit tan merescut com discutible, qua ha sabut dissimular fins avui les pròpies contradiccions íntimes. No es pot pretendre fer política enfundat amb la cuirassa de la veritat absoluta i indiscutible, amb la litúrgia pretesament revolucionària de sants i dimonis, de judicis inquisitorials. No es pot construir amb etiquetes.
I la donen al PSC més gris a qui ens hem encarat en tots aquests anys. Però si a Barcelona poden presentar un sofà, i guanyar, imagineu-vos a Vilafranca, que ja se sap, som de poble i ens conformem amb poca cosa, sobretot si triomfa a la capital més cosmopolita del món mundial.

Però jo, avui, parlava de futbol. O no?

Cap comentari: