10 d’agost 2007

Txumba, txumba!

L’estiu té les seves coses. L’arribada esperada d’orenetes o la sentor profunda de bronzejador i aftersuns. També la d’uns elements que es dediquen a passejar pels nostres carrers, sigui l’hora que sigui, en un híbrid de cotxe i amplificador rodant i que, sense traça del mínim pudor exigible, ens regalen les orelles amb tota una gamma de sons inqualificables.
Si ens hi fixem, tenen unes característiques comunes: d’una banda sembla evident que el control del volum se’ls ha avariat claríssimament i ha quedat travat a la màxima potència; també és clara l’evidència que el cost elevadíssim de tan gran invent sonor, els ha impedit de gaudir d’un vehicle equipat amb aire condicionat i és per això que han de viatjar, pobres ells (i elles), amb la finestra oberta de bat a bat per major gaudi de la ciutadania; també és comú que els tals individus (i indivídues) presentin un nivell preocupant pel que fa a les seves preferències musicals que, ai las, es redueixen al que podríem anomenar tipus neng i al tipus toro, torito. Els primers ens castiguen amb un constant txumba, txumba que, en un prodigi de la tecnologia de ressonància de baixos, fa tremolar els vidres dels edificis que troben al pas. Els segons (i segones) branden orgullosos una espanyolitat de legionari que basen en un deplorable flamenc descafeïnat de casset de benzinera. I sort en tenim que es conformen amb l’enganxina del toro a la matrícula (aquesta es veu que mai no molesta la policia espanyola) perquè, si fos per ells, onejarien l’estanquera, finestra estant, amb la cabra al trot sobre el capó.
Ja sé que als ciutadans anònims ens pot arribar a consolar veure-hi una clara mostra del fracàs escolar que, diuen, ens assota, de grolleria xulesca, però potser és hora que s’hi faci alguna cosa, encara que sigui simbòlicament, des de l’administració.
Vivim en una Vilafranca que tracta els seus ciutadans com a menors d’edat. Incapaç de fer entendre que la convivència comença pel respecte i aquest en la llibertat per decicir, ens omplen els carrers de pals, bonys, plataformes elevades i molèsties diverses.
No fóra més senzill que, com a societat, comencéssim a fer respectar, a respectar-nos, i que l’incivisme tingui un càstig públic i exemplificador?