14 de setembre 2007

Refundem-nos

És un país ben sorprenent, aquest. Després d’anys d’immobilisme nacional, de polítiques de peix al cove -les d’abans però també les d’ara-, després d’afartar-nos de tacticisme o de l’enèsima estratègia de vol gallinaci que només pretén arribar a les properes eleccions, siguin les que siguin, en una inútil pole que els permeti pujar al podi i veure-les venir. Després del cansament general, del desconcert, el desencís i la constatació que ningú no està per la feina, que no hi ha ambició de país ni full de ruta. Després de tanta basarda, ara va i ens inunden de plataformes, cercles, col·lectius i tutti quanti que sembla que han descobert que no anem bé, que amb Espanya no hi ha res a fer i que ja podem començar a posar-nos-hi bé perquè ara refundaran el catalanisme i no sé quantes coses més i la independència ens caurà del cel com les bufetades ens cauen de Madrid.
No és pas que no sigui necessari i imprescindible aglutinar la tasca feta per tanta gent que, de fa temps, ha vist que l’únic camí és la plena sobirania. Seria meravellós que, finalment, tinguéssim la generositat suficient per arraconar les rancúnies i el resultadisme electoralista per dibuixar un full de ruta clar i assumit per tothom que ens rearmi moralment i que, com a poble, ens retorni l’autoestima esquinçada en tantes baralles estèrils. Però permeteu-me que en dubti. Permeteu-me que temi el dogma d’aquest esquerranisme benpensant tan rendible a les urnes. Mentre no aconseguim fer de la nació l’eix vertebrador de les nostres aspiracions, serà molt difícil avançar en la unió indispensable.
Benvingudes plataformes, benvingudes refundacions, però que ens quedi ben clar que ara el que ens cal és valentia. Res no aconseguirem si tots plegats no reunim el valor i la força per endinsar-nos en l’únic camí que sempre ha estat clar. Ara ens cal estendre de nou ponts de diàleg, construir la unitat per construir el futur.
Tenim una responsabilitat històrica d’un pes transcendental: una nova derrota, un nou engany, una nova desil·lusió tindria un efecte devastador que la nació difícilment superaria. I, a fe, que n’hi a molts que ho esperen.
Tenim davant nostre un futur esperançador i les eines per bastir-lo. Tenim un projecte de país i un horitzó que s’atança.
Tindrem el coratge perquè tenim la raó.

Cap comentari: