La mort d’un símbol sempre trasbalsa els racons més íntims. També els dels pobles. De vegades propicien moments de catarsi col·lectiva que fan avançar la societat, a batzegades, a cops d’esglai. D’altres, també, ens ensenyen el cinisme impúdic dels mediocres que ara glossen amb fervor qui havien menystingut.
Se’m fa difícil afegir res a la mort digníssima, heroica, del Lluís Maria Xirinacs. Corprèn el coratge extrem, la fermesa en el compromís, la insubornable coherència, la pau interior davant de tanta violència soterrada. Havia assumit el pes enorme de la consciència d’una nació vassalla. Com va dir l’Estellés, “Assumiràs la veu d’un poble,/i serà la veu del teu poble,/i seràs, per sempre, poble”. El Lluís Maria patia intensament d’aquest sentir-se poble. No el ferien les vagues de fam o la presó: patia la submissió mesella d’un poble esclau que no gosa trencar les cadenes, que tem ser lliure. “Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament” ens etziba en el seu darrer Acte de Sobirania.
En un món on tot és matisable, on tot es negocia, on el consens esdevé la raó suprema en què es dilueix la dignitat, és encara més excepcional aquell qui viu en la fermesa dels ideals i en fa estendard innegociable “per contrapuntar la covardia dels nostres líders”, com amargament denuncia.
Aquesta excepcionalitat és la que ens hauria de fer reflexionar. La independència dels Països Catalans necessita veus valentes, insolents, que amb fermesa proclamin la bona nova del futur gloriós que ens espera, si volem. Necessitem totes aquestes veus, moltes veus, que ens il·luminin en el recte camí del nostre alliberament. Cap poble no pot esperar, covardament, que un sol home, que uns pocs, li desbrossi la ruta. Cap nació no s’allibera sense assumir-ne les dificultats, sense la unitat i la força, sense la inqüestionable voluntat de voler deixar de ser esclaus.
Ens ha deixat l’home. Comencem, des d’avui, a treballar encara més units, per combatre la por i el desànim, i que la seva mort ens esperoni a vèncer el desencís i la desídia. Que el seu esperit irreductible ens amari de coratge. Que, generosos, ens fem dignes de dir-nos fills d’un poble maltractat que no es declara vençut.
Se’m fa difícil afegir res a la mort digníssima, heroica, del Lluís Maria Xirinacs. Corprèn el coratge extrem, la fermesa en el compromís, la insubornable coherència, la pau interior davant de tanta violència soterrada. Havia assumit el pes enorme de la consciència d’una nació vassalla. Com va dir l’Estellés, “Assumiràs la veu d’un poble,/i serà la veu del teu poble,/i seràs, per sempre, poble”. El Lluís Maria patia intensament d’aquest sentir-se poble. No el ferien les vagues de fam o la presó: patia la submissió mesella d’un poble esclau que no gosa trencar les cadenes, que tem ser lliure. “Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament” ens etziba en el seu darrer Acte de Sobirania.
En un món on tot és matisable, on tot es negocia, on el consens esdevé la raó suprema en què es dilueix la dignitat, és encara més excepcional aquell qui viu en la fermesa dels ideals i en fa estendard innegociable “per contrapuntar la covardia dels nostres líders”, com amargament denuncia.
Aquesta excepcionalitat és la que ens hauria de fer reflexionar. La independència dels Països Catalans necessita veus valentes, insolents, que amb fermesa proclamin la bona nova del futur gloriós que ens espera, si volem. Necessitem totes aquestes veus, moltes veus, que ens il·luminin en el recte camí del nostre alliberament. Cap poble no pot esperar, covardament, que un sol home, que uns pocs, li desbrossi la ruta. Cap nació no s’allibera sense assumir-ne les dificultats, sense la unitat i la força, sense la inqüestionable voluntat de voler deixar de ser esclaus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada