24 d’agost 2007

La ministra ens distreu

Els catalans patim un dèficit estructural que ja gairebé ningú no té el cinisme de desmentir. Un dèficit fruit del secular menyspreu amb què se’ns ha tractat i que ara podem exemplificar clarament en el col·lapse i el desgavell general de les nostres infraestructures més bàsiques. Una manca d’inversions continuada que serveix per impedir que bastim les estructures nacionals de poder que ens permetin consolidar-nos com a nació amb futur.
Ara, però, sembla que tot plegat es redueix a si la reprovació de la ministra espanyola de torn acaba en dimissió o cessament. Experts en l’art de la distracció, llargament experimentats en fer-nos beure a galet, ara ens tenen distrets i concentrats en una batalla que no hauria de ser la nostra. La ministra –quan ho entendrem? – fa la seva feina amb diligència. Ho va dir clarament en seu parlamentària: “jo sóc ministra d’Espanya”. I com a ministra d’Espanya vetlla pels interessos de la seva nació. Uns interessos que no són els nostres.
Davant el desastre generalitzat, és estrany el silenci, el desmai, la desgana amb què l’independentisme d’aquest país –l’oficial i el que no ho és– deixa escapar aquesta oportunitat històrica. La fatiga dels ciutadans és el que ha de fer avançar el país. Difícilment l’independentisme aconseguirà una situació de majoria suficient per encarar un procés d’autodeterminació basant-se només en els drets històrics, en l’autoreconeixement com a nació dels Països Catalans. El sobiranisme sentimental té un sostre clar i difícilment serà mai majoritari si no aconsegueix arrossegar cap a la independència tota una àmplia capa de població que, ara per ara, no veu en Catalunya la seva nació primera. Aquests ciutadans, tanmateix, poden arribar a desitjar el trencament amb Espanya si els fem entendre la sagnia constant, l’abandó i el mensypreu a què ens té sotmesos i com, finalment, això es tradueix en un nivell de benestar que no es correspon al nostre esforç. Ara podem aconseguir que aquest cansament ciutadà esdevingui fatiga d’Espanya.
Tots els processos d’independència han aprofitat moments de crisi social i econòmica per arrossegar la societat, reticent per definició als grans canvis, a trencar les cadenes amb valentia.

Després de tant de patriotisme social, de tanta pluja fina, ara, a què esperem?

Cap comentari: