No discutiré aquí la importància històrica d’aconseguir que la gran majoria de diaris i setmanaris d’aquest país publiquessin, la setmana passada, un editorial conjunt en defensa de l’Estatut i que agosaradament van titular “La dignitat de Catalunya”. Un text de mínims que, amb la que està caient, s’entestava a defensar un Estatut que després de masegat i ribotejat està més mort que viu. Un estatut en qui ningú no creu però que cal brandar al vent com estendard lluent per amagar el fracàs total i definitiu de, precisament, l’Espanya autonomista que pretén reconduir. La unitat, en aquest cas, és l’anècdota, la maniobra.
L’Estatut, avui, és ja una nosa. Una arma a la que els unionistes s’aferren en veure l’avanç imparable de l’independentisme. Els tancs ja no serveixen per espantar ningú perquè ningú no se’ls creu. Calen caramels enverinats com un suposat estatut-miracle que, ens volien vendre, ho resoldria tot. Per això no es poden permetre que s’esberli l’única biga que encara sosté un edifici que amenaça ruïna. Quina defensa de la dignitat nacional podem esperar d’un text que proposen publicar la Vanguardia o El Periódico? La transversalitat, la unitat, no pot ser a costa de rebaixar les exigències fins a mínims inacceptables. Ja ens les coneixem les maniobres del PSC, amb la benedicció tripartita, per emboirar un horitzó nacional que cada dia és més nítid i clar.
La dignitat d’aquest país no és a les mans de deu magistrats espanyols, sinó que serà al carrer aquest proper 13 de desembre. La dignitat, la força i la il·lusió d’un poble que ja ha decidit que ningú no pot impedir-li triar el seu futur nacional. La dignitat del convenciment que dóna veure com els qui volen negar-nos el dret a decidir el nostre futur són incapaços d’articular un sol argument de pes. N’esperàvem molt més dels qui abonen el no. Provar de desprestigiar el moviment que organitza les consultes amb retrets ridículs només ens fa més forts, més convençuts. El carrer, encara incrèdul, comença a entendre que la nostra llibertat, el nostre benestar, només depèn de nosaltres mateixos, de si finalment decidim voler. I quan hàgim superat la por de ser nosaltres sols, serem imparables.
Però ens queda encara un darrer pas: el de dur la dignitat al Parlament. No podem amagar gaire temps més que el carrer és important, vital, però que les nacions serioses, les que fan les coses amb la fermesa i la solidesa necessària, avancen nacionalment des del seu Parlament. De res no serveix la força d’un poble que es queda a les portes d’on s’han de prendre les decisions. Les forces polítiques que avui comanden la nau de la representativitat ciutadana han fet oïdes sordes a les demandes ciutadanes. Encara esperem el debat de la ILP per un referèndum d’autodeterminació; encara esperem el suport del nostre Parlament a un referèndum que permetrà que 161 municipis del nostre país es pronunciïn sobre la independència. Ja no podem esperar més. Si el Parlament no escolta la veu del país, haurà de ser el país qui entri al Parlament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada