31 de desembre 2009

L'any del desvergonyiment


Estem a punt de tancar un any excepcional on s’han fet avenços impensats en molt poc temps. Avenços que ens han fet recobrar l’esperança en el nostre futur immediat. Ras i curt: si som sincers, ningú no hagués imaginat, ara fa un any, la situació nacional en què ens trobem en aquests moments.
Haurem de recordar-ho, perquè tot just fa un any de tot plegat. Enfangats fins al coll en ple “desencís”, astorats de tanta “perplexitat”, les expectatives nacionals d’ara fa un any semblaven haver tocat fons. Al creixent neguit civil s’hi contraposava una fèrria paràlisi institucional i política de la qual ningú no semblava tenir-ne el desllorigador. La societat civil provava de bastir iniciatives a la desesperada per tal de mantenir el tremp sobiranista. Els “10.000 a Brussel·les”, la ILP per un referèndum independentista −que aleshores semblava l’acció de quatre il·luminats−, però també la batalla acarnissada per controlar la PDD, la manca d’unitat mínima, l’escassa entesa i la nul·la coordinació entre les mil i una accions de l’independentisme... Cal recordar detalladament on érem per valorar encara més on som avui.
De cop i volta apareix Arenys de Munt i catalitza totes les ànsies, foragita dissensions, assenyala amb claredat diàfana el camí de la unitat. Des d’aquell històric 13 de setembre, els esdeveniments s’han succeït amb la serenor i la maduresa d’un poble que s’ha descobert nació, tossudament. Les 170 Consultes del 13D, les moltes més que vindran, l’ascens imparable de Reagrupament, el desconcert sobiranista a ERC i CiU, la sensatesa de les CUP... Tot apunta que finalment una part important de la ciutadania ha pres consciència del moment històric que vivim, de la necessitat d’empènyer de nou per fer un salt nacional que ens ha de dur a la independència. El convenciment, ara descarnat, que l’entesa amb Espanya és impossible però, sobretot, que mai no ha calgut realment. Que tants i tants pobles amb menys història, amb menys capacitat nacional fa anys que decideixen els seus propis afers en un estat propi.
Ha estat el desvergonyiment, l’arraconar la por, l’adonar-nos que hem estat capaços de coses impensables en un poble de les nostres dimensions i, malgrat tot, seguíem tement la llibertat, volar sols.

Encetem un any que serà decisiu per a la nostra història. De com l’encarem, de la intel·ligència i la visió d’estat amb què actuem a partir d’avui en depèn el nostre futur. Caldrà forçar-nos a la unitat estratègica, a la generositat, a la força indestructible del patriotisme. Caldrà demostrar, a les eleccions que s’apropen, que som un poble que ha decidit finalment que vol seguir sent. Haurem de ser conscients, tots plegats, que no sobreviurem una nova derrota. Ara va de veres. Haurem de triar, sense subterfugis, si volem continuar sent una regió espoliada d’Espanya o ens decidim per construir un estat propi que doni resposta a les nostres necessitats. Només la independència pot assegurar el futur de les nostres empreses, només la sobirania pot construir a casa nostra una societat que garanteixi el benestar dels seus ciutadans. I només depèn de nosaltres.

Cap comentari: