L'endemà

És hora de poder fer una valoració més pausada de quins han estat els èxits indiscutibles i quines les errades de les consultes sobiranistes del 13D. No cal dir que cada dia que passa és més evident que aquell aparentment escàs 27% de participació ha esdevingut una fita històrica en l’independentisme del nostre país. Mai tanta gent no havia mostrat la seva total determinació a fer d’aquesta nació un estat lliure, com la resta dels estats del món. Tots aquells qui amaguen la manca d’arguments argüint un escàs suport de la independència a la nostra vila, haurien de recordar que la constitució europea, a Vilafranca, va recollir 6.708 vots, divuit menys que la independència. Ara, comparem els recursos de què han disposat les dues consultes, el martelleig absolut i constant a favor del Sí a la Constitució Europea, la presència permanent a mitjans de comunicació, la campanya brutal dels partits... un llarg etcètera que encara fan més meritòria la participació a una consulta feta sense recursos, des de la societat civil. <

Que el referèndum ha estat un èxit ho demostra també l’esgarip dels qui ja els està bé una comunidad autónoma que puguin remenar a plaer. Unes dades que els han fet tremolar les cames per primer cop tot veient com l’amenaça cívica d’un “s’ha acabat el bròquil” els espetegava a prop. Si tot aquest desvergonyiment nacional, si tota aquesta força patriòtica s’arriba a canalitzar en una candidatura que aposti clarament per la superació definitiva del marc legal espanyol, aleshores sí que hauran begut oli. Perquè arriba un punt en què, malgrat que els moviments estratègics semblin agosarats, la credibilitat perduda no es recupera fàcilment. CiU i encara més Esquerra, que han esllenegat les reivindicacions sobiranistes com si fossin de goma, hauran no sols de refer el discurs sinó de guanyar-se de nou la credibilitat d’uns ciutadans descreguts. Ara, però, com diu de fa temps aquesta columna, ja no ens alimenten molles.

Una majoria aclaparadora de ciutadans d’aquest país hem deixat clar quin és el nostre horitzó nacional. No pel 2050, sinó per demà. És clar que encara hi ha molta feina a fer: hem de ser capaços, tots plegats, de bastir un objectiu prou transversal perquè la unitat sigui àmplia i natural, perquè la independència sigui compartida sense recança, sense falses pors.

Un dels errors, al meu entendre, de tot el procés de consultes ha estat precisament el voler ser massa imparcials. Tots els governs del món convoquen els referèndums per guanyar-los i, l’endemà, t’afusellen amb propaganda fins a la sacietat. Algú dubta que tota la campanya institucional al referèndum de l’estatut no era per aconseguir un Sí clar? I la campanya de la Constitució Europea?

Nosaltres, en canvi, hem primat la participació, el dret a decidir. Una cosa és la neutralitat organitzativa i l’altra la imparcialitat. Amb la innocència del novincell, hem estat més imparcials que ningú i pel camí hem oblidat argumentar la necessitat d’un estat propi. Quanta gent no s’ha quedat a casa perquè al costat de la manca d’arguments del No no hi ha trobat els arguments pel SÍ?