La política i el SÍ

S’ha especulat molt, massa, amb les causes últimes d’això que s’ha batejat eufemísticament com a “desafecció ciutadana”. Partits, intel·lectuals, enquestes, tertúlies... vés a saber les hores que hem dedicat a esmicolar les raons ocultes d’un fenomen que amb tant d’esforç aparenten que els amoïna. Sembla que els ciutadans, vés a saber per quina estranya conjuntura astral, de fa uns anys cap aquí hem deixat d’interessar-nos per la cosa pública, per la política, i ens dediquem a blasmar amb insistència impenitent els nostres representants polítics i la seva feixuga tasca. Ells, amb l’estoïcitat de qui se sap ungit pel destí de la nació però incomprès en la seva feina soferta, assumeixen amb displicència els embats mentre miren d’esperar que el ruixat amaini. Tot era, doncs, preocupant però plàcid. Les “majors” del mercat de la cosa política esperaven amb serenor continguda la nova superprodució electoral de l’any vinent amb aquell tan nostrat “qui dies passa, anys empeny”.

Vet aquí, però, que de cop i volta se’ls ha esguerrat el guió. Ara resulta que el poble s’ha cansat d’esperar que l’il·luminin amb giragonses que no mengen pa i ha decidit tirar pel dret, irreverent. Així, mentre alguns polítics encara busquen la pilota al fons de la xarxa, nosaltres ja fa dies que hem acabat el bròquil. No ens podem permetre per més temps eternitzar l’espera. De cop, gràcies a la inoportunitat històrica d’uns referèndums que ningú no s’esperava, hem tornat a poder sentir la gent, el ciutadà de carrer, entossudit a fer-se sentir, convençut que finalment se li donava la veu que havia estat reclamant a bastament. Una veu segrestada pels aparells de partit, allunyats de la gent i de la seva militància que, arronsant les espatlles, no sabia quina cara posar quan els demanaves per la paràlisi nacional on ens havíem instal·lat. Tot torna a ser on era fa trenta anys. Llàstima de temps perdut, però no és temps de laments.

Aquest diumenge tenim l’oportunitat de retornar el debat ciutadà a la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals. Una lluita que no s’havia d’haver abandonat. Aquest diumenge tenim l’ocasió de demostrar de nou que la política ens interessa, i molt, perquè ens hi va el nostre futur, perquè volem decidir-lo plegats. Aquest diumenge hem de certificar la mort d’una manera de fer política que no accepta els reptes que la societat li planteja, l’acomodatícia, la que no busca transformar el país que hem heretat per llegar-lo més lliure i més just. Aquest diumenge el nostre vot ens ha de retornar el nom de ciutadans, amb majúscules, perquè tornarem a ser els artífexs del nostre futur. Aquest diumenge el nostre Sí contundent i inequívoc marcarà el camí inexcusable que no podran seguir ignorant. Un Sí que ressonarà al Parlament perquè en democràcia el vot serveix per decidir. I un cop el poble hagi decidit, res no podrà tornar a ser com abans.

Centenars de milers de catalans, diumenge, direm SÍ a la independència. No podem oblidar-nos-en mai més. Diumenge demostrarem que junts, podem, perquè junts volem.